Segles porten filòsofs i científics intentant establir quina és la qualitat última que ens defineix com a éssers humans, allò que no compartim amb cap altre animaló. Que si la intel·ligència i el raciocini (ai, no em feu riure) o precisament el sentit de l’humor, o és potser la capacitat moral de distingir el bé del mal? El lliure albir? O l’habilitat d’idear i construir objectes que ampliïn les nostres capacitats. Som més Homo faber o més sapiens? Ja em permetran la gosadia de proposar una qualitat que ens identifica: la capacitat, més encara, l’interès i el gust, per produir soroll de manera innecessària i, a ser possible, molt molesta, cosa que s’aguditza en èpoques estiuenques, com si fossin ritus de demarcació territorial i aparellament. Que no? A veure, aclariu-me, zoòlegs: no tendeixen més aviat a passar inadvertits si poden, a fer-se fonedissos? I quan parlen, sempre té una finalitat concreta, fer por a l’enemic, atreure la possible parella, què sé jo.
Només nosaltres produïm una tal profusió de sons desagradables, inoportuns, gratuïts i capaços d’enervar, des de la cridòria i els motors que contaminen acústicament la pacífica natura, fins als aires condicionats que funcionen tota la punyetera nit carregant-se la son del veí. Entrant, no obstant això, en el terreny al qual ens dirigíem, hi ha els especialistes a tocar la pera en espectacles i concerts que requereixen certa concentració: als tossidors irredempts, els desembolicadors de caramelets i els que obliden apagar el mòbil, a l’estiu s’hi afegeix l’agitadora compulsiva de ventall. Sol començar amb un suau adagietto, per anar-se enfilant cap al presto con fuoco i acabar sumida en un moviment coreogràfic a l’estil Locomía. I una altra particularitat humana: la bravuconería, perquè ni a les mirades dissuasòries respon aquesta espècie maleducada.
