La feina de control que fem des de l’oposició és útil. Així va quedar palès en la darrera de sessió de preguntes al Govern, on vaig demanar per les reunions que la Comissió Nacional de l’Habitatge que no ha fet des de fa un any i mig –quan està obligada a fer-ne dues anualment– i per les condicions d’accés als habitatges a preu assequible –vist el seu poc èxit–. Unes condicions que van ser modificades i presentades a la premsa justament el dia abans de la sessió al Consell General. Els hem hagut de picar el crostó perquè vegin que els requisits que proposaven no eren les correctes. La llàstima és que, com sempre, anem tard, malgrat que no és la primera vegada que els avisem. 
La presidenta del nostre grup parlamentari ja li va dir fa temps a la ministra Marsol que les condicions no complirien amb les funcions que, en principi, haurien de tenir aquests pisos. I així ho demostren els resultats que van presentar: 
D’un total de 543 sol·licituds presentades, 302 van ser desfavorables i 69 encara estan pendent de valorar. És a dir, més de la meitat han quedat fora del programa. Cal subratllar que estem parlant, només, de persones que han entregat la sol·licitud. Imagineu-vos la quantitat de gent que directament no s’hi ha presentat perquè ja sabia que no reunia les condicions i que el criteri seria desfavorable!
Però malauradament han passat dos anys perquè el Govern vegi que el seu programa per a l’habitatge a preu assequible no està adaptat a la realitat social d’aquest país. I no només això, sinó que a més es refermen en la seva posició errònia, tal com demostren les declaracions del cap de Govern fetes el maig de l’any passat: “Tampoc hi ha una allau. Això ens ha de tranquil·litzar perquè vol dir que bona part dels llogaters del nostre país estan en una situació estabilitzada”. 
On queda la decència ètica d’aquest Govern que transmet el missatge que la situació no està tan malament i que l’escenari actual no és real, sinó que fins i tot és exagerat? Potser cal ser una mica més humil i dir la veritat: el projecte no està funcionant com caldria. Humilitat i escolta, i si ho repetim és perquè sabem que la solució passa perquè tots remem plegats en la mateixa direcció. Però ja sabem que per a Demòcrates per Andorra, el màrqueting polític i penjar-se medalles –encara que després hagin de rectificar cada dos per tres– és més important que solucionar de fons els problemes del país. I el pitjor de tot és que a aquest ritme l’any 2027 tindrem un greu problema.  
Sobre els nous requisits presentats per accedir als habitatges de preu assequible ens sembla imprescindible i correcte que es facin flexibilitzacions per als majors de 65 anys, així com dels requisits econòmics, vist el percentatge de gent que ha quedat fora per aquest motiu (un 38%). Considerem, però, que seguirà sense ser suficient. Primer perquè segons el Govern podran entrar 100 sol·licituds de les refusades, però no expliquen on queden, per exemple, les famílies monoparentals. No expliquen per què se'ls està exigint més que a una persona sola i si hi ha requisits diferents per a aquestes famílies. On queda la protecció de l'infant? On queda la prevenció per evitar que aquest nen o aquesta nena (si només n’hi ha un) esdevingui un cas social a causa de la mala planificació del Govern? Per quina raó, doncs, no s’han fet excepcions en aquests casos? 
Els governs de DA són víctimes de la pròpia manca d’anticipació als problemes de la nostra ciutadania, de la manca de projecte i de model de país, i estem en un moment en el qual els assajos fan córrer el temps amb l'espasa de Dàmocles de la liberalització del mercat de l’habitatge a tocar.