Ja fa unes setmanes que en Carles Gascón narrava les peripècies de l'exèrcit d’Hanníbal i els elefants que l’acompanyaven a l’hora d’intentar creuar els Pirineus. L’historiador urgellenc puntualitzava que, en arribar a les nostres contrades, aquests animals no devien deixar indiferent ningú. Molt lluny de les intencions bèl·liques del general cartaginès, és més que probable que uns quants segles més tard els únics que es van atrevir a repetir la gesta van ser els circs. Sota la seva carpa, on tampoc faltaven lleons o girafes, mostraven aquests animals a uns espectadors pirinencs encuriosits. En indrets més grans, com ara a Barcelona, hom es podia arribar fins al zoo per a gaudir-ne. Mentrestant, les pel·lícules de Tarzan, Dumbo i El llibre de la selva de Disney ens permetien fer-nos una idea de la seva aparença, en llocs més apartats. A Andorra, no cal dir-ho, el paquiderm més popular fou el Mamut, gràcies a uns grans magatzems que ja formen part de la història comercial del país.
Amb tot, la veritable conquesta de les cases no es va produir fins a l’arribada del paper higiènic. Una mercaderia que es va popularitzar als anys 50, però que els nascuts a finals dels 60 recordem prou bé. Els primers rotlles no exhibien cap marca i, en considerar-se un producte de luxe, es venien per unitats. Arribaven embolicats amb una cel·lofana de color groc on figurava, en un destacat color vermell, El Elefante, que donaria nom al producte. Abans, però, de l’arribada d’aquests proboscidis tan consoladors a les cases, els lectors de diari ja feia temps que havien après a alleujar-se utilitzant-ne les fulles. Un cop les notícies ja havien perdut la seva actualitat se’n feien retalls que acabaven penjats d’un ganxo ja preparats per a la nova tasca. Una experiència que cap lector en línia podrà reproduir, mai. Per contra, si vostès encara llegeixen el diari en suport de paper i els ha picat la curiositat, no els recomano que utilitzin aquest article per a satisfer la seva curiositat. I no els ho dic perquè em pugui afectar l’autoestima, que també. M’agradaria recordar-los que costa molt trobar un lampista com cal i que la feina de desembossar les canonades els pot sortir per un ull de la cara. En tot cas l’arribada de El Elefante a les cases no va comportar molt més plaer, i tampoc va ser gens complaent amb els desguassos. Amb tot, es va fer tan popular que la resta dels fabricants van posar a la venda nous models amb noms animals com ara La Cebra, el Hipopótamo, el Ciervo o El Avestruz. Aviat l’aparició de noves textures, molt més agraïdes per als usuaris, va comportar la desaparició gradual  de tota aquesta fauna casolana. El que es pot afirmar és que ni en el temps d’Hanníbal com tampoc en aquest passat no tan llunyà que alguns encara recordem, el contacte amb elefants mai ha resultat indiferent.