Segueixen plovent notícies de desastre. Malgrat que alguns puguin sentir-se exultants, la victòria del boig ataronjat per a molts d’altres, entre els quals em compto, és desoladora, fa minvar la fe en el gènere humà. Ara bé, en comptes de dedicar improperis i mals pensaments als milions de persones que voten per aquest pallasso desenfrenat, en comptes de xifrar-ho tot a la ignorància, el racisme i la xenofòbia atiats per gent sense escrúpols, sembla més sa reflexionar-hi. Personalment, em semblen molt interessants les argumentacions que exposa Michael Sandel, filòsof polític i professor a la Universitat Harvard. Hi ha infinitat de conferències i entrevistes a YouTube, per exemple, i és un d’aquells homes tocats pel do d’expressar-se molt clarament. Intento fer aquí un resum breu i maldestre de les seves consideracions. Sandel alerta –ja diem, des de fa anys– contra aquesta línia de fons que atribueix l’èxit o el fracàs de cada individu als seus propis mèrits. A la formació acadèmica, al “si vols fer-ho, pots fer-ho”. A la meritocràcia. Oblidant que no tots partim del mateix lloc, que hi ha molts condicionants pel camí que influeixen en els resultats obtinguts. És un pensament de fons que han defensat des dels més grans liberalots tipus Thatcher fins a Obama i Clinton en l’ala suposadament esquerra. Això, insisteix Sandel, deixa moltíssima gent pel camí, gent a qui s’assenyala com a responsables únics d’una vida que no els somriu. És clarament un insult (se’ls titlla de mediocres, com fa pocs dies feia Miquel Huguet en aquestes pàgines), insisteix el professor de Harvard, que inclou entre aquests suposats mediocres culpabilitzats del seu destí treballadors essencials però exclosos del repartiment del pastís.
La solució? Ell apunta a la dignificació del treball. Escoltin-se’l. Val la pena.