Tot passejant pel Carrer Gran de Canillo amb un jove amic, ens fixem en l’emplaçament del safareig a mig  carrer.  La conversa s’estableix … Com definiries tu un  safareig, li demano?  

–Doncs, mira, deixa que ho busqui. Demà en tornem a parlar, si vols.
–Dit i fet. Ja ho tinc.  El diccionari DIEC diu que és un receptacle generalment de parets d’obra i de forma rectangular, que s’omple d’aigua i serveix ordinàriament per a rentar-hi la roba o per a regar. Omplir, buidar, el safareig. Un safareig públic. 
–Queda clar. Jo també he fet les meves cerques i m’ha cridat l’atenció  com en parla el Museu d’Història de Catalunya.  

“Els safareigs es van convertir en un lloc de socialització femenina, un lloc de tertúlia mentre les dones rentaven, i aquest fet va afavorir la creació de dites populars que han arribat fins a l’actualitat. Era un lloc íntim on s’explicaven les seves coses i les que passaven al seu voltant. 
Al llarg dels anys, al voltant dels rentadors han anat sorgint tot un seguit de paraules, frases i refranys. Són les aportacions que aquesta feina ha fet al folklore popular català. Aquesta activitat ha deixat vestigis en el llenguatge, com ara fer safareig, passar bugada, perdre un llençol a cada bugada, ai!, senyor! Tanta roba i tan poc sabó, etc.”

–Així doncs, el safareig era el lloc públic on es rentava la roba, però també era punt de trobada  de reunió i de comentaris, exclusivament de dones.
–Això mateix.
–Quants n’hi deu haver a la parròquia?  Ho saps tu?

No t’ho sé dir. Vejam, amb la teva ajuda, quants en trobem. El que hem citat i visitat, de mig carrer, tocant al palancó de Fluix: públic. Segons sembla data de 1900. Restaurat l’any 1994, però sense aigua, es lamenten els veïns.  (Foto safareig mig carrer!!!)

El de la carretera general on ara s’ubica Informació i Turisme:  públic, desaparegut  fa uns anys.

–He vist el de l’hort de Cal Francès, privat. Encara en ús, semblaria.
–Sí. I tant!  L’has vist des de la carretera. I el de Cal Ton de Borró, ubicat  a l’hort, privat, encara en ús. Mirant les feixes, cap a la Devellada, encara en pots veure un bocí. I el safareig de Cal Som. Quin goig que fa! De Cal Mora, de la rectoria, m’han dit… Desapareguts com tants d’altres. 
–Jo he vist el safareig públic, al mig del poble de Prats.
–Just. I ves a saber si no n’hi havia algun altre a la parròquia i a Soldeu, l’Aldosa, Ransol, els Plans, Meritxell, el Forn... No me’n voldria oblidar cap…
–Tens raó. No estaria bé. Però escolta, podríem dir que una de les funcions del safareig, la socialització,  l’exerceixen  avui les nombroses xarxes socials? 
–Diria que sí. D’això en saps més tu que jo. I saps que hi havia dones que anaven a rentar al riu Valira?
–Doncs no.
–Veuràs què t’explicaré... Però no, ja te’n parlaré un altre dia si et ve de gust. Tornem al safareig.  Allí les dones portaven la panera de vímet on havien dipositat la roba per rentar. Tenien a mà la pedra de sabó fet a casa, la maceta, a vegades un raspall i masega que masegaràs. Aclareix, cop  de maceta, aclareix fins que la roba quedava ben neta. Te’n recordes d’una cançó: Les  lavandières du Portugal. Et tape avec ton battoir?
–No sé de què em parles. 
–Ho entenc. Et parlo de temps passats. Només volia dir-te que el battoir, en francès era la maceta per picar la roba, i era un dels objectes emprats per les dones quan feien bugada.
–Era com una paleta de fusta?

Això mateix. Continuo. Després, calia dipositar la roba neta  al cossi, estanger, bassina,  palangana, cubell,  bugader, farrat…  De vegades a la mateixa panera. La roba era ben rentada, masegada i ben escorreguda. Aquell blanc no tenia comparació amb cap altre. D’aquí, a eixugar-se, a sol i serena. A l’hivern també.  Algun cop recordo que alguna gelada ens havia jugat una mala passada. Quan anàvem a plegar la roba, la trobàvem testa. A  mi em recordava una badeja de bacallà, d’aquelles salades que es consumien preferentment per  Quaresma. Sobretot no l’havies de trencar, que perillava la roba. L’esbocinaràs, et deien.

–Has dit una badeja? Em sona a música celestial.
–Sí. Doncs, a capbussar-te, que és el que t’agrada,  i a buscar-ne el significat!

Però com molt bé saps, tot té un final. L’arribada de la màquina de rentar o rentadora, cap als anys 60, va restar protagonisme i encant al safareig i al riu… A poc a poc, totes les cases es van equipar d’aquella màquina tan eficaç que la televisió ens descobria. I neta que la fa la roba!, deien algunes mestresses. Es van acabar les converses de safareig i les dones, no sempre de bon grat,  es van deixar convèncer per l’eficàcia d’aquell estri domèstic que es convertí en un moble més de la cuina. I quina comoditat! Què vols que et digui, deien algunes! Em direu el que voldreu, però no hi ha com el “suc de puny”!  La roba ben ensabonada, ben masegada. Ben aclarida i a eixugar-se. Res de roba acagallonada i desllevada, deia la Marieta. 

Com pots veure, els temps canvien els nostres costums. Aquells objectes han desaparegut: la maceta, la pedra de sabó de casa i fins i tot les paneres de vímet, i els noms han caigut en l’oblit. Ja se sap que el nom va lligat a la seva realitat. Ara, ja només es parla d’electrodomèstics. Per sort, han quedat les expressions que avui dia encara solem emprar i que hem citat més amunt. I no ens oblidem d’aquella: no diguis segons què, que hi ha roba estesa. Les uses, tu, aquestes expressions?

–Si t’he de ser franc, no gaire. Però sé què vol dir fer safareig i fer bugada:  tafanejar, xafardejar, parlar d’un i d’altre, a vegades ficar el nas allà on no et demanen.
–Déu n’hi do! Veig que en saps un niu. I ara, et faig una altra  pregunta: saps d’on ve la paraula safareig?  
–Sí que ho sé, i penso sorprendre’t. Ahir em va picar la curiositat i ho vaig buscar a Internet:  Safareig. Etimologia del mot  masculí, de l’àrab saharig.
–Molt ben documentat, noi!  Espera,  tinc un dubte. Em podries dir el plural de safareig? 
–I tant, i et donaré dues versions perquè triïs:  safareigs o safaretjos.  Què et sembla?
–Ai, caram! Em sembla que ets tot un expert. M’has deixat bocabadada!  No sé amb quina versió quedar-me…
–No serà tant! Deixem-ho aquí per avui, si et sembla bé.  Ara hauria de passar per la bugaderia…