El primer cop que va dirigir-me la paraula em va arrencar un somriure: "Joan, no t’amoïnes per res, pensa que la vida dona molts tombs". Que ho digués ella, que havia baixat rodolant des de la Bal de Chistau –escrit en chistabín, que és una variant de la fabla–, tenia molta gràcia. Com sé que provenia d’aquella vall del Pirineu? Perquè m’ho va dir el Miguel Ángel, el paleta que la va col·locar perquè no entressin bruixes i mals esperits per la chaminera de la barbacoa de la casa del poble. 
El Miguel Ángel és un expert en còdols de riu i els col·lecciona com si fossin gemmes precioses. Realment ho són. N’hi ha de tots els colors: vermelloses, grises, pigades, ratllades en rosa o negre com si fossin de marbre... "Per la composició i el color, diria sense por d'equivocar-me que ha baixat del poble de Gistaín", va dir el paleta. Carai! El que us deia: tot un expert! Pel que feia a l’edat tenia alguns dubtes. En aquest sentit vaig poder donar-li un cop de mà perquè un servidor va estudiar Geografia a la facultat. Posem per cas que va sortir d’una morena lateral de la vall al final de la darrera glaciació, durant el període anomenat Würm o Edat del Gel, aleshores té entre nou mil i dotze mil anys. 
Entendreu, amics lectors, que amb aquesta edat –segle amunt, segle avall– hagi adquirit una gran saviesa i jo estigui disposat a escoltar-la amb atenció. M’ha explicat el recorregut que va fer fins a arribar al poble. Quan era una nena ben grossa va rodolar durant un parell de mil·lennis pel riu Cinqueta. En aquell moment el corrent d’aigua encara no tenia nom, era un torrent impetuós que baixava dels cims de Viadós i Pocets per desembocar al riu Cinca. Els hiverns eren més tranquils, però les primaveres i els estius, a causa del desgel i les tronades, no parava de rodar i de picar contra les germanes que l’acompanyaven, amb un retronar ensordidor com si fos la bateria dels Rolling Stones durant un concert. Ha, ha. Ja he dit que és molt graciosa.   
A l’altura d’Aínsa, més petita i rodoneta, es va reunir amb els còdols que arrossegava l’altre gran col·lector de les aigües pirinenques, el riu Ara, que baixava des d’Ordesa i el Mont Perdut. Amb l’aportació final del riu Ésera, el Cinca es convertia en el riu més poderós i temut de tot el Pirineu. Cinga rapax, Cinca depredador, l’anomenaven amb ràbia els romans, farts que els ensorrés els ponts indestructibles cada primavera. "El meu pare es deia Ara de segon cognom", li dic a la pedra setciències perquè estic segur que no ho sap tot. "Coneixes el significat del mot Ara?", contraataca ella. I aquí m’ha enxampat. "L’origen cal cercar-lo en el vocable ar, que es perd en els temps bromosos de les llengües centreeuropees, i significa aigua o vall". 
El viatge va acabar a la llera del riu Cinca davant del poble, quan el Miguel Ángel la va rescatar per fer-la servir d’espantabruixes a la barbacoa. "Tot això de les bruixes era una collonada que es van inventar els homes per reprimir les dones més sàvies i lliures del poble. No t’has de preocupar d’allò que entra per la xemeneia, sinó d’allò que en surt". "Què vols dir?", li vaig demanar intrigat. "Que t’has empassat aquests dies unes quantes graellades de costelletes de xai, llonganissa i xoriço de Graus. Segur que tens el colesterol pels núvols!" "Què dius, ara!", vaig respondre emprenyat. "No et torno a parlar fins a l’estiu, quan estigui prohibit fer foc".