Malgrat la pluja incessant, Barcelona tenia coses bones. L’experiència depriment de la primera estada es va anar repetint fins que vaig fer els deu anys. De vegades penso que vaig créixer amb l’ull tapat i rememoro el temps de la ciutat grisa que m’entristia i només suportava gràcies a algunes descobertes puntuals. Una, sobretot una, la tinc ben present. 

El taxista ens deixava al xamfrà de la Diagonal amb el carrer Girona. Cansada pel viatge des d’Andorra, que se’m feia inacabable, trucava a la porteria de l’edifici on vivia l’oncle Leopoldo mentre la tieta Pilarín saldava el compte amb el Quimet i recollia la maleta. No dúiem gaire equipatge, la tieta era una dona pràctica i descartava tot allò que considerava superflu. L’ascensor era una preciositat que la modernització va sentenciar. Recordo la brillantor de la fusta envernissada de la cabina i la transparència dels vidres bisellats de les finestretes que ens permetien observar tot el trajecte fins al tercer pis, engarjolats entre gelosies de ferro. M’intrigava el petit banc on podies reposar uns instants o desar la bossa i el soroll escandalós de l’enrenou de portes. Hi havia tantes per obrir i tancar que calia estar atenta, perquè si ho feies de manera incorrecta, el giny no funcionava. A Escaldes, tot i viure també a la tercera planta, no teníem ascensor i gaudia d’allò més de la pujada que trobava emocionant.

El pis de l’Eixample tenia el sostre altíssim, el terra de rajoles hidràuliques amb motius geomètrics en blanc i negre i portes allargades de dues fulles com les d’un palau de conte. Cap al final de la dècada del 1960, l’oncle el va remodelar reduint-ne l’alçada amb plaques d’escaiola i instal·lant parquet damunt els hidràulics.

L’avorriment dels matins es trencava de tant en tant amb una petita sortida a la fleca i al colmado per comprar el pa i algun queviure oblidat. Mai havia sentit la paraula colmado, que la tieta Joaquina, la dona de l’oncle, utilitzava sovint i que només era una botiga com el Comerç del Pont d’Escaldes. La tieta Pilarín em demanava d’acompanyar-la i així jo podia escampar la boira una estona i parar d’empipar-la amb els meus laments de nena guerxa. Si hi havia croissants, ella me’n comprava un per a acontentar-me. Alguns dies, si feia bo, anàvem al zoològic a visitar el Floquet de neu que, com deia la tieta, era de la meva quinta. De vegades, si l’estada coincidia amb el mes de maig o juny, ens acostàvem a la platja. El tramvia ens duia fins a la Barceloneta i, allà, amagat darrere unes tanques de fusta enormes, hi havia el mar. El cinema va ser una altra d’aquelles descobertes. La sessió contínua ens permetia veure la pel·lícula a qualsevol hora de la tarda i un parell de cops, si ens agradava.

Els diumenges, l’oncle rebia un munt de premsa i mentre donava un cop d’ull als diaris, els cosins destriaven el TBO entre les revistes serioses. Jo era la més petita i el llegia l’última, quan es quedava lliure. Començava per La familia Ulises, m’encantava el gosset Treski, i seguia per Josechu el vasco, Altamiro de la Cueva i El profesor Franz de Copenhaguen. Al vespre, sortíem a passejar i aleshores es produïa el fet més extraordinari. De tornada cap a casa, ens aturàvem a la xurreria del carrer Provença. Ah! Aquella paperina de xurros. Inimaginable tastar-los a Andorra.