Estem tots una mica esverats amb l’ordenació de demà. No passa cada dia, de fet no passa ni cada mig segle, i ja veurem si torna a passar mai més, tampoc no hi posaríem la mà al foc. Però fa dies que tenim els bisbes al cap. Ahir era l’estupenda entrevista que li van fer a Joan Martí l’endemà de l’ordenació. Parlo de l’Andorra Magazine i del 1971! Li demanaven per les seves aficions i venia a dir que el futbol res, però que havia practicat la natació i el muntanyisme –bé, senyor bisbe, bé– i, atenció, que admirava “la bellesa plàstica, el risc i l’emoció” dels toros. Segur que Serrano Pentinat no comparteix afició tan pintoresca, i encara més, segur que si la compartís, no ho explicaria en públic. En favor de Martí Alanis hem de dir que el dia de l’ordenació ell sí que es va sotmetre cristianament al plebeu suplici d’una roda de premsa. No està previst en canvi que el futur coadjutor begui dissabte d’aquest calze. Més bisbes. Li demano al meu amic Jordi que m’orienti per les mil procel·loses pàgines del patracol que passa llista als nostres síndics i consellers des del 1133 i m’envia de pet a la 225. Som al 14 de juliol del 1659, i el Consell acaba de rebre carta del bisbe –Juan Manuel de Espinosa, si s’ho demanen– que excomulga en bloc tots els Molt Il·lustres Senyors. Tots: hi ha quatre Pals, dos Bons, dos Bonets, dos Gibergas i un Fijat. Ignorem el pecat nefand que havia obligat el Copríncep a imposar càstig tan exemplar als seus fidels vassalls. Probablement el tabac. Pensin que el 1735, Simeó de Guinda, campió de la nostra independència, va sentenciar en persona quatre sediciosos que es negaven a arrencar les seves plantes a sis anys de presidi a Oran. Amb això volem dir que entre l’excomunió i el desterrament a Ultramar els bisbes d’abans no filaven gaire prim si t’agafaven mania. Per si de cas, millor no posar-los entre l’espasa i la paret. Ni amb el tabac ni amb l’avortament.