“El temps ho canvia tot. Això és el que la gent diu, però no és veritat. Fer coses canvia les coses. No fer res deixa les coses com estan”. Aquesta frase ja és famosa i forma part de la sèrie Dr. House, on podíem veure una persona, el doctor del títol, absolutament cínica, però també pragmàtica. I crec que en aquests temps que vivim, el pragmatisme és fonamental. Estem envoltats d’informació que no tenim clar si és real o no. De fet, amb la intel·ligència artificial, cada vegada ens costa més creure el que veiem i sentim.
Llavors, ser pràctic és important. I ser pràctic va lligat amb ser simple. Com la frase anglesa que deriva de l’acrònim K.I.S.S (Keep it simple, stupid), que significa mantingues-ho simple, estúpid. Per què? Perquè si no, és fàcil que ens embullem amb els discursos aliens. Ja en tenim prou amb els propis, imagineu-vos amb els dels altres. Però tornem a la primera frase. En aquests moments en què molta gent que va llegir el llibre El secret pensa que d’exigir-li al cosmos un canvi per a la seva vida, o pitjor fins i tot, gent que exigeix drets només pel fet de respirar, com si no existissin les obligacions també, és fonamental entendre que som responsables del que ens passa, per acció, però sobretot, per inacció. Tendim a dir que ja vindran temps millors, com si això no depengués de nosaltres, i crec que és un error, perquè així, deixem en mans de ves a saber qui, el nostre futur. I l’exemple més clar de la inacció que pretén un canvi és queixar-se, però no votar. Moltes persones parlen del destí i fa poc vaig sentir a Gabriel Rolón, un famós psicòleg argentí que deia que el destí és la paraula que usem per a nomenar l’atzar, perquè necessitem que la vida tingui un ordre i un sentit.
L’últim té a veure directament amb l’ego que ens defineix com a espècie... Per què la vida ha de tenir un sentit? Què ens fa sentir tan especials com per a suposar que som aquí per alguna raó, més enllà de respirar i satisfer les necessitats bàsiques?
I una altra cosa, si deixem que el destí estableixi aquest ordre i sentit... què ens queda a nosaltres? Per què tenim la necessitat de creure que la vida està escrita quan el bonic és escriure-la? La nostra responsabilitat on entra en l’equació? Perquè si no, és com si féssim bona aquesta idea que Déu i el Diable juguen als daus amb nosaltres, quan en realitat, es tracta d’un principi molt més simple: el lliure albir. Però clar, aquest concepte té una contraindicació: si prenem les nostres pròpies decisions ens hem de fer càrrec de les conseqüències. Quina càrrega. Tan fàcil que és resar a les estrelles... perquè tot continuï igual.
