Qui no ha rebut crítiques, les ha patit o les ha fet? Formen part de la vida. Apareixen a casa, a la feina, a les xarxes, entre amics… I poden tenir dues cares: la que ens impulsa i la que ens frena. Poden ser externes o internes; perquè sí, sovint l'autocrítica és l’enemic més silenciós i persistent.
Hi ha crítiques que ens ajuden a créixer, si sabem escoltar-les. Però també n’hi ha que ressonen dins nostre més del compte, que arrosseguem com una motxilla invisible. La diferència no és només el que ens diuen, sinó com ho rebem i des d’on ho gestionem.
La nostra capacitat per reinterpretar el missatge, canviar el focus i cuidar el llenguatge intern és clau. El coaching i la programació neurolingüística ens recorden que no tot el que ens diuen és nostre. I que quan escoltem sense reaccionar, podem actuar des de la calma i no des de la impulsivitat. Aquesta és una habilitat que es pot entrenar i que marca una gran diferència en com ens posicionem davant la vida.
La crítica, sovint, diu més de qui la fa que de qui la rep. En segons quins ambients i amb certes persones ja ens podem anticipar. De vegades, qui critica ho fa des de la por, la frustració o la necessitat de controlar. Quan comencem a destacar o a mostrar autenticitat també és més fàcil que ens qüestionin. La crítica constructiva existeix, però no sempre ve ben embolicada ni en el moment més oportú.
També és important el moment intern en què la rebem. No és el mateix escoltar una crítica amb calma i claredat, que fer-ho estant cansats, saturats o vulnerables. El nostre estat intern ho condiciona tot. Si ens escoltem −cor accelerat, tensió muscular, impuls de respondre− ja estem trencant l'automatisme. Evitar reaccionar és una gran victòria. I quan ho aconseguim, cal reconèixer-nos-ho: vol dir que estem recuperant el nostre poder personal i emocional.
Sovint, acompanyant algú professionalment, descobrim que el que més mal fa no és la crítica en si, sinó el poder que hem donat a l’altra persona i la manera com hem reaccionat. Fer-ho conscientment transforma completament la resposta emocional i també la pròpia narrativa interna.
És clau separar el fons de la forma. Potser hi ha un missatge útil en una expressió poc empàtica. O potser, simplement, no ens pertoca. Una resposta respectuosa i ferma pot marcar la diferència. Dir amb serenitat: “Entenc el teu punt de vista, però no comparteixo la forma en què ho has dit” és mantenir el control sense perdre la dignitat ni trair-nos a nosaltres mateixos.
Podem fer-nos preguntes poderoses: què m’està mostrant això? Quina part és meva i quina no? Em connecta o m’allunya del que vull ser? I sobretot decidir què en fem. Hi ha crítiques que ens fan créixer. Altres només fan mal. Podem aprendre… o deixar anar.
També és útil observar com critiquem nosaltres. Fer-ho de manera destructiva ens esgota i ens allunya de la nostra essència. I encara que intentem agradar a tothom, també rebrem crítiques. L’única manera de no ser criticat seria no fer res. I tot i així, apareixerà el crític interior, que sovint és el més dur de tots.
També cal valorar la intenció. No és el mateix una crítica que ve d’algú que ens vol cuidar, acompanyar o fer-nos créixer, que d’algú que projecta rivalitat, frustració o inseguretat. El to, el moment i l’actitud poden canviar-ho tot.
Escoltar, transformar i deixar anar és una pràctica poderosa. No és fàcil, però s’entrena. La recompensa és gran: més llibertat, força i coherència amb nosaltres mateixos. Una crítica gestionada amb intel·ligència emocional pot passar de ser un obstacle a ser un motor.
Perquè sí, les crítiques són com pedres: pesen, incomoden i poden fer mal. Però també es poden apilar per fer un banc on asseure’s i mirar amb perspectiva. Fins i tot, amb algunes, podem construir un pont. Depèn de com decidim utilitzar-les.