El gran atractiu d’Andorra no són les botigues, sinó les muntanyes. Sigui per anar a esquiar o per fer excursions a l’estiu, el que ofereix el Principat pocs països ho tenen. Segons les dades de visitandorra.com, el percentatge de part urbanitzada del país només és del 8%. És a dir, que el 92% restant són llacs, boscos, rius i praderies. En una sola paraula: natura en estat pur. 

Una natura que cada dia està més compromesa per l’ésser humà. Ho veiem tot passejant pels camins, a les vores dels rius i quan coronem cims. Les deixalles estan arreu, un escenari que compartim amb la resta del planeta Terra. La globalització, el capitalisme i el model de consum "utilitzar i llençar", afegit a la falta de compromís amb el medi ambient de molta gent, ens condueix irremeiablement cap a la generació de milers de tones de residus.

La realitat és que certes persones, siguin turistes, autòctons o residents, aboquen o llencen deixalles a la natura. Malgrat les nombroses campanyes de conscienciació, sempre hi ha gent marrana, gent a qui no li importa si contribueix poc o molt al canvi climàtic, gent que ni tan sols hi creu, en el canvi climàtic. És per això que, avui en dia, la responsabilitat va fins i tot més enllà del “jo ja faig el que toca”.

Què podem fer per eliminar aquesta part de residus que acaben a les zones verdes i no urbanitzades? Què podem fer per garantir-ne el procés, tractament o reciclatge? Què podem fer per veure les nostres muntanyes netes? I no només les nostres, sinó les de qualsevol indret del món?

Crec que la solució és més fàcil del que sembla, però també comporta assumir una responsabilitat que, a moltes persones, els pot ferir l’orgull o, fins i tot, la dignitat, i és així de simple: recollir la merda dels altres.

Potser no és el que esperàveu llegir, però la realitat és aquesta: si no recollim les deixalles alienes els qui les veiem, qui ho farà? Els qui hi passem pel costat tenim tres opcions. La primera, fer veure que no hem vist res i continuar caminant. La segona, manifestar que ho hem vist als que ens acompanyen i expressar una indignació que no anirà acompanyada d’una recollida. I, la tercera, recollir la deixalla (amb protesta o sense).

Què us semblaria si, quan anéssiu d’excursió a la muntanya, no només us emportéssiu una motxilla amb l’aigua i l’entrepà, sinó també una bossa d’escombraries i uns guants protectors?

Any rere any són milers els amants de la natura els que recorrem els camins del Principat i gaudim del patrimoni del país. ¿I si tots nosaltres portéssim una bossa i uns guants i aprofitéssim per recollir tot el que ens trobéssim pels camins? No només gaudiríem de l’excursió, sinó que contribuiríem a fer, del món, un lloc més net, més segur i més lliure de tòxics. 

Potser penseu que la vostra feina no és recollir les deixalles dels altres, i teniu raó, però si tots pensem d’aquesta manera, el planeta se n’anirà en orris en pocs anys i, amb ell, tots nosaltres (tant els qui han fet malament les coses com els qui se n’han desentès).

Crec que hem de deixar l’orgull tancat en un calaix i ser més generosos amb l’entorn. Al cap i a la fi, quan ens trobem una llauna de cervesa al costat d’un avet o un tros de plàstic a tocar d’un cep, la persona que l’ha llençat ja no és allà. Ja no recorda el que ha fet. Tampoc no la podem culpar perquè no sabem ni qui és. El que sí que sabem és que, si mirem cap a una altra banda i permetem que aquella deixalla segueixi allà on la van deixar, ens convertim en còmplices del delicte, perquè ho hem vist i no hem fet res per arreglar o revertir el dany.