Els que hem nascut en una gran ciutat gairebé ho hem fet més a l’autobús o al metro que no pas a l’hospital. De ben petit, t’ensenyen que la millor manera de moure’t és amb transport públic. A més, t’ensenyen com t’hi has de comportar. A Andorra, ara que sembla que està arrelant aquesta cultura, no ho fa en tota la seva extensió. D’entrada, la primera ensenyança fa referència a la gent gran. En aquest aspecte, Andorra està a primera línia. Qualsevol que hagi agafat l’autobús pot veure com la gent deixa seure els padrins, fins i tot en alguns casos amb excés, ja que s’ofereix seient a persones que, tot i no ser precisament joves, estan bé de salut, i fins i tot refusen l’oferiment.
Ara bé, hi ha un segon mestratge que no es compleix, i fa referència al moment de baixar. En aquest aspecte, sempre m’havien ensenyat que havies de preparar la baixada amb antelació, de manera que el temps d’aturada de l’autobús es redueixi el màxim possible i el temps de trajecte, per tant, es complexi. M’explico: el que cal fer és aixecar-te del seient abans d’arribar a la parada, tocar el timbre i acostar-te a la porta de sortida. Si hi ha algú que et barra el pas, demanar-li si baixa, i si no és així, que et deixi passar perquè et situïs a tocar de la porta. Això a Andorra no es compleix pràcticament mai. La gent s’espera asseguda fins al darrer moment i no s’aixeca fins que el bus s’ha aturat, de manera que el temps de parada s’allarga innecessàriament, en una evident falta de respecte cap a la resta d’usuaris. Els més joves, fins i tot, ni tan sols demanen pas (potser se’ls ha menjat la llengua el gat) i van donant cops de colze. Se’n diu cultura de transport públic.
