Com és prou sabut, el mediàtic economista Gonzalo Bernardos ha proposat que l’Alt Urgell sigui l’àrea metropolitana d’Andorra. Ha vingut a intervenir, doncs, en un debat encetat mesos enrere i que, previsiblement, es mantindrà obert per bastant temps més. El tema no és menor i afecta de ple les relacions transfrontereres entre veïns més o menys ben avinguts al llarg de la història. Com es materialitzaria la pensada de Bernardos? Doncs en l’adquisició, per part d’Andorra, de terrenys edificables a la Seu i la seva comarca per construir-hi pisos on allotjar milers de treballadors del Principat. Ras i curt. Aquest model és vist amb simpatia en determinats cercles econòmics d’Andorra, però ha aixecat no pas poques preocupacions a la banda sud de la frontera.
D’entrada, em sembla completament fora de lloc emprar el terme “àrea metropolitana” aplicat al bel mig del Pirineu. Pretendre traslladar estàndards de les grans aglomeracions urbanes a l’Alt Urgell demostra un gran desconeixement de la nostra realitat territorial. La Seu i el seu entorn no poden ser l’àrea metropolitana de ningú. Estem parlant d’un veïnatge singular, d’un petit Estat europeu d’una banda i d’una comarca catalana de l’altra. Es tracta, per tant, d’una situació completament asimètrica que requereix un tractament molt específic. A aquestes alçades, ningú no pot negar la dependència econòmica de la Seu respecte d’Andorra. Tanmateix, tot el que sigui alterar aquesta relació necessita d’un gran consens previ a ambdós costats de la frontera.
Actualment, la gran pressió demogràfica que Andorra exerceix sobre l’Alt Urgell ja s’està veient traduïda en l’augment de preus i l’escassetat d’oferta de pisos de lloguer. No es pot seguir tensant el mercat de l’habitatge. La Seu ha de continuar creixent d’una manera harmònica, tal com ho ha estat fent els darrers quaranta anys. Accelerar artificialment aquest creixement comporta molts riscos per al manteniment de la cohesió social i el funcionament dels serveis públics. Convertir la Seu en una ciutat dormitori no fa cap gràcia a ningú. No és un model per estudiar, sinó per descartar completament.
S’entén que Andorra vulgui continuar creixent i, en conseqüència, necessitant més mà d’obra. Tot plegat, però, comporta un cost social que no pot menystenir de cap de les maneres. El país ha de pensar el seu futur amb tots els elements sobre la taula. Cal que avaluï com ha de ser aquest futur i prevegi polítiques de creixement realistes i sostenibles en el temps. I s’ha de preguntar també si en algun moment haurà de dir prou i deixar de voler ser més gran.
Mentrestant, la Seu també haurà de fer els seus propis deures. El més urgent és promoure la construcció de pisos de protecció oficial per tal de destensar la situació actual del mercat de l’habitatge a la ciutat. La Seu tampoc no pot créixer indefinidament, però sí que ha de posar les condicions per afavorir un creixement que sigui compatible amb una qualitat de vida digna per als seus habitants.
Ens trobem en uns moments crucials tant per a Andorra com per a l’Alt Urgell. El que es faci a partir d’ara serà de gran rellevància. Segurament, la millor manera d’afrontar aquests reptes és conjuntament. Darrerament ja hi ha hagut reunions per parlar-ne. Els responsables polítics d’una banda i de l’altra de la frontera han de poder entendre’s i arribar a acords que siguin beneficiosos per a totes dues parts. Hem de ser capaços de resoldre els nostres propis problemes sense haver de recórrer a suposats experts externs.
