Podrem estar d’acord o no amb el que proposen, ens podrà semblar fins i tot ancestral i sentimental, romàntic potser. El que no es pot negar és la passió dels propietaris de terres andorranes per defensar el seu patrimoni, escàs certament. ¿Per a ells és la quinta essència, el cor, el nucli dur irrenunciable del que queda de la veritable Andorra? Entenc que hi hauria molt a dir. No m’hi fico, i de debò que intento posar-me en la seva pell. Ho manifesten a tort i a dret i a tothom, i ho van fer la setmana passada en la comissió d’estudi per un creixement sostenible.  

I de la passió trepidant –ep, treballada– vam passar, o jo almenys ho vaig fer, a la fredor més absoluta, al glaç  diria, de les propostes dels economistes. Per començar, i ho sento però és la imatge que ens van deixar, que dels tres que van venir en van participar dos, que van anar per feina i van llegir un seguit d’aportacions sobre les quals, després, a preguntes dels consellers i de la premsa, era el tercer qui donava explicacions. Unes explicacions que, estirant-lo de la llengua, tornaven a la tan polèmica proposta que ja havíem sentit fa un temps, de posar com a solució per al problema de l’habitatge aquella d’anar a viure a la Seu si no hi ha pisos per a tots. Amb la particularitat que aquest cop es va qualificar d’“interessant” per als nacionals fer-ho. I ho pot ser, i tant, però des de la llibertat, no per la imposició d’un mercat que els expulsa de casa seva. Al final, vam sentir els agents immobiliaris, que es van presentar com a gestors purs i durs, que ho són, recordant que és l’Estat qui ha de solucionar la problemàtica, amb poca empatia, al meu parer, força freds i tirant pilotes fora i ressuscitant allò dels models alternatius d’habitatge, que ni són nous ni arreglen res.