Fa unes setmanes vam poder visitar un seguit de centres i establiments d’ensenyament superior a l’Arieja, des del Centre Universitaire, la Chambre de métiers Ariège (CFA), al Lycée Agricole amb un gran ventall d’oferta formativa d’una excel·lent formació professional i universitària. A banda de la qualitat dels estudis oferts em va complaure i –no puc deixar de dir-ho– em va fer enveja (sana) com totes les entitats i organismes, públics i privats, treballaven plegades –amb totes les dificultats i potser amb punts de vista diferents– en una mateixa direcció a fi de dotar els seus habitants, empreses i el seu territori de recursos educatius per assegurar el seu futur i permetre el progrés de la regió. Una clara aposta per l’educació i el coneixement com a palanques fonamentals de prosperitat a llarg termini. Un treball i uns projectes nascuts de la planificació.
Em va saber greu constatar com n'estem de lluny a casa nostra de tots aquests processos i se’m va fer més que evident la manca d’una visió conjunta de país, de model de país i de les necessitats que cal cobrir, no només per part de les administracions públiques, sinó per tot el teixit empresarial. A casa nostra, el fet planificador crea urticària. Se’n parla molt i es fan discursos, formacions, reunions i trobades (del sector públic, però també del privat) o es participa en interessants i estimulants projectes com els Poctefa, però amb minsos resultats.
Si prenem la definició de planificació del diccionari tenim que aquesta “requereix l’adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc.) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds”. Se’ns assenyala l’ús d’indicadors per permetre establir programes econòmics i socials que vinculin el sector públic amb el privat. No sé si no en sabem prou o és que no ens fem les preguntes adequades. Les qüestions a les quals la planificació dona resposta no són complicades: on som? On volem anar? Com hi hem d’anar? Se suposa que això és el que ens demanem les persones i les empreses quan ens fixem objectius de vida professional i de negoci.
De plans estratègics a casa nostra se n’han fet uns quants, però amb ben poc resultat. No estaven ben formulats o treballats, amb una diagnosi feble i amb prospeccions que no concretaven els models de desenvolupament, més enllà del “laisser faire, laissez passer” i menys contemplaven els mecanismes de seguiment i avaluació de les possibles propostes d’acció recollides. No és que no s’hagin portat a terme projectes (escola, universitat, equipaments públics...), però han estat realitzats sense una visió de conjunt, integral i global ni de comunitat ni de futur. Sense tampoc amb un acord entre tots els actors implicats i, l’essencial, el lideratge de les administracions públiques per orientar i donar joc a tots els agents i facilitar la seva actuació.
Aquesta manca d’anàlisi i de planificació ha portat Andorra a una situació –més que anunciada per alguns de nosaltres– complicada, no només en l’ordenació del territori, sinó en la manca d’habitatge i de formació professional de sectors econòmics com el turístic i comercial.
La situació actual es deu a l’acció i la inacció de governs conservadors que no han volgut o no han estat capaços de planificar un desenvolupament econòmic i social per als habitants d’Andorra, vetllant per una adequada ordenació urbana, per una diversificació econòmica, per la preservació del medi natural, per la distribució de la riquesa o per la qualitat de les administracions públiques i la necessària col·laboració entre aquestes i el treball amb el sector privat.
Hi ha un discurs teòric, però la distància amb la praxi és molt ampla i el que cal és una més gran coherència entre les polítiques públiques i la seva cerca d’equilibri entre la cohesió social, la sostenibilitat ambiental i el desenvolupament econòmic. És urgent que ens hi posem, alguns estem preparats per fer-ho.
