Amb aquest article, crec que trencaré els esquemes dels meus lectors, ja que per una vegada, i que no serveixi de precedent, en lloc de fer una anàlisi crítica de la política o del nostre entorn, tractaré de donar llum als meus pensaments envers una persona que està ocupant portades últimament.

Com ja us haureu imaginat, no parlaré ni de Grandvalira ni dels lloguers, sinó del nou candidat de Demòcrates per Andorra. I avanço que només puc parlar d’ell des de la meva experiència i del que la gent me n’ha comentat. Sóc conscient que el coneixement de les persones va molt més enllà de les trobades puntuals.

Permeteu-me que m’agafi la llibertat de presentar-lo com a persona i no com a ministre o com a candidat, perquè és l’única forma que conec per descriure’l tal com jo l’he conegut.

El Xavi és com a mínim especial. Quan encara no el coneixia personalment, o bé només l’havia vist algun cop, recordo que la sensació era d’una persona distant, molt reservada que no em generava la curiositat o la confiança de voler-me apropar. Passava el mateix que molta gent diu de mi, que no semblo una persona propera, però la diferència entre ell i jo és que ell sembla molt reservat i jo massa seriós. Però el Xavi s’ha convertit per a mi en un cas d’estudi. Tothom me’n parlava molt bé, me’n deien coses extraordinàries per l’edat que tenia i la seva trajectòria professional, entre altres motius.

Però no va ser fins a l’oportunitat que vaig tenir de participar en l’elaboració del Llibre Blanc d’Igualtat que vaig poder començar a conèixer la persona que ben aviat espero que sigui el cap de Govern.

Me’n recordo que quan començava a teixir relacions amb les associacions d’Andorra pel tema del llibre, que coneixia a aquella gent capaç de moure cel i terra per defensar els drets de les persones, és quan vaig entreveure un eix que es vertebrava al voltant del Xavi, ara sí com a ministre d’Afers Socials. Les primeres reunions no van ser tan fàcils, i es palpava com la gent que hi participava sovint era més apolítica o d’esquerres que no pas afins a DA. Tampoc era la intenció. Del que sí me n’adonava és que a poc a poc totes aquelles persones miraven amb uns altres ulls el ministre, no els feia respecte, no tenien la sensació que fos distant, al contrari, totes elles acabaven dient que era una persona en qui es podia confiar. Que tenia les portes obertes per escoltar, i que era una escolta activa, amb empatia i solidaritat.

A cada reunió veia com persones que teòricament haurien d’estar contra les institucions, començaven a elogiar una de les millors feines d’aquesta legislatura. I quasi tot aquest pes requeia sobre una persona, el Xavi.

Què era el que estava fent un home com ell perquè la gent hi cregués? Que el defensessin fins i tot sense tenir-hi cap relació? Doncs la resposta era més fàcil del que semblava. Ser ell mateix, no fer un paper que no és, i ser una persona que en el tu a tu guanya molt.

Jo això ho he anat descobrint a poc a poc, a mesura que l’he anat coneixent i parlant amb ell. És una persona humana i amb una gran capacitat d’escolta, però a més a més és una persona preocupada pels altres, pel país i sobretot per com afecten les seves accions .

Ell sap que, com a ministre, cada pas que fa té repercussions. Igual que és perfectament conscient que un rol de cap de Govern encara té molt més pes, però això també vol dir molta més responsabilitat.

Finalment, deixeu-me afegir que el Xavi no és un animal polític, i no crec que per a ell això sigui un defecte, però tant les adversitats dels darrers anys com les males intencions, la intenció de fer mal sense importar les conseqüències envers el Govern que ha hagut de suportar em porten a demanar que fins i tot la gent que no és afí a DA aquest cop ajudi i recolzi al Xavi en aquest nou camí que ha emprès, sigui moralment o estant al seu costat.

Per acabar, ara sí, recordo una conversa que vàrem tenir i en què em deia: “No sé si em presentaré a cap de Govern, el que sí tinc molt clar és que des del primer dia continuaré escoltant la gent”.