A Andorra avortar encara està penalitzat, fins i tot en els supòsits que la majoria dels països democràtics reconeixen com a excepcions humanitàries: la violació, les malformacions greus del fetus i les situacions en què la vida de la mare es troba en perill. La despenalització d’aquests tres supòsits bàsics és una qüestió de drets fonamentals. No podem continuar ignorant el patiment de dones i parelles que es veuen obligades a sortir del país per interrompre un embaràs enmig d’un desgast emocional i econòmic profund.
Tot i això, la despenalització no hauria d’anar acompanyada d’una cobertura econòmica generalitzada per part de la CASS. En un sistema sanitari que ja acumula un dèficit de 15,7 milions, segons dades oficials del juny del 2024, resulta imprescindible gestionar els recursos públics de manera responsable. Molts tractaments per malalties cròniques, rehabilitacions i intervencions quirúrgiques essencials no tenen una cobertura total, fet que obliga els pacients i famílies a assumir costos elevats. Seria profundament injust que la cobertura pública d’un avortament sense justificació mèdica es prioritzés per sobre d’altres necessitats sanitàries més urgents.
La despenalització ha d’anar acompanyada d’un model de cobertura sanitària que diferenciï entre situacions d’urgència mèdica i decisions personals. És plenament justificable que la CASS assumeixi els costos de les interrupcions de la gestació quan es tracti d’un embaràs fruit d’una agressió sexual, quan el fetus pateix malformacions greus que comprometen la seva viabilitat, o quan la continuació de l’embaràs posa en risc la vida de la mare. En aquests casos, negar la cobertura suposaria una doble penalització, ja que no només les famílies haurien de fer front a una situació dramàtica, sinó que, a més, es veurien obligades a sufragar-ne el cost.
Tanmateix, quan l’avortament no respon a una situació de necessitat mèdica, sinó a una decisió personal, la cobertura econòmica hauria de recaure en l’àmbit privat. No seria raonable que el sistema públic assumís els costos de totes les interrupcions voluntàries de l’embaràs sense distinció, especialment quan alguns malalts amb patologies greus o cròniques no disposen del 100%.
Aquesta diferenciació entre avortaments per motius mèdics i decisions personals ja es troba en altres països amb sistemes de protecció social avançats. França, Espanya i altres estats europeus han adoptat models en què la sanitat pública cobreix l’avortament en supòsits mèdics greus, però no en aquells casos en què la interrupció de l’embaràs respon exclusivament a una decisió de la gestant sense que hi hagi una justificació mèdica.
Destinar recursos de la CASS a cobrir tots els avortaments de manera indiscriminada podria tenir conseqüències greus per al conjunt de la població. Assumir una nova despesa sense criteri de priorització mèdica podria significar una retallada en altres tractaments essencials, o fins i tot una major càrrega fiscal derivada de l'increment de cotitzacions.
Andorra ha d’avançar en la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics. Aquesta és una qüestió de justícia social i cal afrontar-la amb valentia. No obstant això, aquesta reforma no ha de posar en perill l’estabilitat econòmica del sistema sanitari ni suposar una càrrega inassumible per a la CASS.
La priorització dels recursos sanitaris és fonamental, per això cal establir un model de cobertura equilibrat, que garanteixi l’accés a l’avortament en els casos en què realment hi ha una necessitat mèdica, però que alhora preservi la sostenibilitat del sistema sanitari per evitar una cobertura indiscriminada. El futur de la sanitat pública andorrana ha de basar-se en criteris de justícia i racionalitat per assegurar que tots els ciutadans rebin l’atenció mèdica que realment necessiten i sense màniga ampla en la despesa.