A primera hora, la Sònia repassa al diari les novetats editorials de Sant Jordi. Acostuma a guiar-se per la intuïció. Li crida l’atenció el fet que l’autora sigui una dona madura que, curiosament, s’ha convertit en escriptora novell. Sospira angoixada en comprovar que no pot badar si al vespre vol assistir a la presentació. Plega ben d’hora. Entra a la sala de puntetes per no destorbar amb el soroll dels talons perquè l’acte ja ha començat. Sort que la seva amiga Marta li ha guardat un lloc i pot seure de seguida. Li xiuxiueja que el llibre narra una experiència personal traumàtica. En silenci, escolten la lectura del relat que l’autora de Flaixos de llum blanca ha escrit per a l’ocasió i que ha titulat De viatge:

"El so repetitiu del telèfon m’obliga a accelerar el pas tant com puc. Un esforç inútil, segur que quan respongui ja hauran penjat. Sovint, la coixesa juga amb mi i em fa anar de bòlit".

"L’aparell insisteix. 'Digui', contesto ràpid abans de posar-me l’auricular a l’orella. Un silenci breu, un titubeig, una rialla i, a la fi, la veu fresca d’una noia em diu un 'hola, soc jo' i arrenca a parlar sense pauses. No em deixa intervenir en la conversa. Em demana com m’ha anat el creuer pel Carib, quan he tornat, quines illes he visitat, si m’he divertit, si he fet amics... Un munt de preguntes formulades amb l’entusiasme colpidor d’una jove de vint anys. No goso tallar-la i dir-li que s’equivoca. Em sap greu defraudar-la. M’enrotllo, invento respostes al·lucinants, gairebé increïbles. Crec que m’he passat quan he anomenat els pirates. M’ha penjat de cop, ni tan sols s’ha acomiadat".

"És evident que no soc la persona que esperava. A l’hivern, amb prou feines surto de casa. Fa una pila d’anys, però, que soc de viatge. Una travessia que no he gaudit gaire, ha estat massa llarga, incerta, dificultosa, plena d’esculls i de limitacions. Avui, m’embarco en una altra nau. El meu llibre de relats veu la llum. Superats els recels i la timidesa inicials, agafo una ruta diferent. Emprenc una aventura, la de l’escriptura, que m’il·lusiona i em manté viva; que esvaeix l’ombra dolorosa dels anys de patiment. Esborra la figura de la mòmia que cada matí s’ha d’embenar els monyos per poder caminar. Sense rumb ni equipatge, tant és fins allà on arribi. Ara el temps no importa. Espero continuar el viatge sense pausa. Només necessito la complicitat de la inspiració i la companyia dels lectors".

La projecció de les aquarel·les que il·lustren els textos, plenes de color i de simbolisme, acompanyades de la lectura plàcida d’alguns paràgrafs, li causen una sensació inquietant i grata alhora. Es llegirà el llibre, ja té el cuquet a dins!

Atabalada, remena la bossa per si ha agafat prou diners. La Marta, escèptica, s’anticipa i li espetega un "però, que fas, ximpleta!" A cau d’orella, li diu: "em sona a llibre d’autoajuda". Amb el posat de superioritat de sempre, continua: "les obres d’aquesta mena són una ensarronada per tocar la fibra sensible de la gent incauta com tu". La Sònia calla i fa la seva, pensa que se’l comprarà d’amagat. Està acostumada als comentaris de l’amiga setciències.

En travessar la cua que espera vora la taula de signatures, observa l’autora cabussada en les dedicatòries. La perplexitat la paralitza un instant, en la penombra de sota la taula entreveu dues cames esgarrades per les amputacions i un flaix la trasllada a les potes de pal dels pirates dels contes que llegia de petita. L’escriptora aixeca el cap i la mira somrient. La connexió mental entre elles és veloç com la llum blanca.