Sempre he defensat que Andorra ha de mostrar dues qualitats essencials per ser respectada arreu: modèstia perquè som petits i no és assenyat anar traient pit, però alhora dignitat, precisament perquè pel fet de ser petits no ens hem de deixar trepitjar.
Malauradament, aquestes dues característiques no formen part del dia a dia del nostre petit i emblemàtic país, més aviat les hem reemplaçat per altres característiques com són la supèrbia, l’ostentació, l’exuberància i fins i tot un cert exhibicionisme.
Només cal observar com aquella Andorra modesta, hàbil, però sempre digna ha deixat via lliure a uns nous habitants que fan gala del seu potencial econòmic amb cotxes de molt alta gama, vistosos com cap més, i per si de cas el vianant despistat els obviés, fan roncar els potents motors del bòlid amb matrícula personalitzada. Fer-se veure, el nou dogma. La modèstia ja no corre pels nostres carrers, l’ostentació i l’exhibicionisme els omplen.
El menyspreu per les regles de seguretat són el pa de cada dia. Gairebé cada dia llegim notícies d’accidents provocats per excessos de velocitat o per conductors positius a proves d’alcoholèmia i drogues.
L’ostentació també s’observa en les noves construccions, algunes urbanitzacions que empetiteixen els nuclis urbans, llogarets centenaris en els quals estan ubicades, sense oblidar les famoses torres d’Escaldes totalment fora de lloc en valls estretes i país petit, i xalets de grans dimensions que malmeten el paisatge i les vistes de qui ja tenia una casa de dimensions més respectuoses. Tot això amb el beneplàcit de certs comuns o fins i tot la complicitat d’alguns dels seus consellers.
Com ja he mencionat en articles anteriors, la ciutadania andorrana queda fraccionada, i el sentit de veïnat i ciutadania han gairebé desaparegut. Veïns que ja no ens coneixen, que fins i tot disposen de les seves pròpies escoles destinades a uns ciutadans de classe adinerada. L’escola pública, andorrana, francesa i espanyola, va perdent aquella funció d’educar els futurs ciutadans, andorrans o no, però que vivien i treballaven aquí. Ara a aquests ciutadans se’ls convida a anar a viure a la Seu d’Urgell. Com bé deia George Orwell, tots som iguals, però alguns són més iguals que altres.
És cert que el fet d’haver conegut, potser amb un bri de nostàlgia deformadora, una altra Andorra, mai perfecta, però amb perspectives de no convertir aquest país en un producte especulatiu, em genera confusió. I no crec que l’obertura a la inversió estrangera hagi permès una millora de la qualitat de vida, ans al contrari, ha malmès qualitat de vida i paisatge. Digne és qui pot treballar al país i viure del seu treball.
Ara els mandataris actuals fan mans i mànigues per seduir-nos en l’acceptació d’un acord d’associació amb la comunitat europea, i quan m’adono de la transformació que Andorra ha patit amb l’obertura econòmica, se’m generen molts dubtes si aquest eventual acord serà beneficiós per al nostre petit país. Si més no, i amb risc d’equivocar-me, crec que no és gens agosarat dir que votar no a un referèndum és, ara per ara, de sentit comú.