Avui, 27 de març, és la data que des del 1961 la Unesco va decretar per celebrar el Dia Mundial del Teatre. Una commemoració que es reconeix amb la creació d’un manifest, promulgat cada any per una celebritat de les arts escèniques. Aquest any 2025, el director i creador grec Theodoros Terzopoulos ha estat l’encarregat de llançar al món la seva reflexió, que comença així: “El teatre pot escoltar la crida d'auxili que els temps moderns estan enviant a un món habitat per ciutadans empobrits i tancats a les cel·les de la realitat virtual, atrinxerats en la seva asfixiant privadesa? Ho pot fer en un univers d'existències robotitzades dins d'un sistema totalitari de control i repressió que abasta la totalitat de la vida?”
Habitualment, aquesta reflexió pel Dia Mundial del Teatre es llegeix sencera o en fragments al final de les funcions teatrals d’aquell dia. Una tradició arreu del món per reivindicar el teatre com a vincle unificador. Penso que potser mai em demanaran a mi fer el manifest internacional del Dia Mundial del Teatre. Així que, abusant de l’espai que aquí se’m dona, faré el meu Manifest (Nacional) del Teatre:
“Quan el teatre és necessari, no hi ha res més necessari”, deia Peter Brook. El teatre andorrà està creixent: les eines que tenim s’estan desenvolupant, el cercle de persones que ens hi dediquem s’amplia, els polítics volen ajudar a consolidar l’entramat professional i la cultura ens empeny cada dia a ser millors. I això també significa que serem més necessaris. La nostra professió, la nostra passió, no pot estar desconnectada de la realitat que ens envolta, de les dificultats quotidianes i de la necessitat –de vegades autoexigida– d’oferir al públic un espai de seguretat, de tranquil·litat, un mirall pacífic on reflectir la por, l’alegria, l’esperança o l’angoixa de cadascú. El teatre és una comunió on ens necessitem mútuament: els que som a l’escenari i els que són a platea. Tenim mirades oposades, però allà on es troben, allà on aquestes dues mirades contacten, neix el teatre. Es crea un vincle que pot fer que realment sortim d’allà amb una ànima diferent.
El teatre és necessari perquè va més enllà de la representació d’una història durant unes hores. És necessari per als infants que aprenen a jugar i compartir, des de l’aula, on se’ls ensenya a expressar emocions, accions i paraules que els són desconegudes. És necessari quan un adolescent descobreix que aquí hi ha una professió que li obre una finestra, un nou camí per triar, una via d’escapament de les incerteses d’un futur que l’empeny cap a oficis, carreres i angoixes vitals que potser no l’omplen. És necessari per a l’adult que fa anys va deixar de jugar, envestit per la realitat de la vida, i que, de sobte, és capaç de mirar algú als ulls i, amb tota la veritat, dir-li com Romeu, com Julieta, com un heroi grec, que l’estima.
El teatre, el nostre teatre, és necessari perquè també és un signe d’identitat que ha unit pobles i cultures al llarg del temps.
