La dita recull que la tercera és la bona. Però no sempre és així. Un clar exemple és la gestió de les crisis per part de la Creu Roja Andorrana. Seria un cas tipus de com no s’ha de fer. Ja sé que és fàcil dir-ho des de la finestra i que els que seguim el que fa l’entitat no sabem els entrellats de dins i que potser al final no ens hi va la vida. Però a molta gent d’aquest país sí que els hi va perquè hi confien i en depenen, tant de dins, treballadors, voluntaris i socis; com de fora, beneficiaris dels programes i poders públics. Per cert, aquests darrers tirant pilotes fora i jugant amb una ambigüitat que almenys fa sospitar. I com que a hores d’ara, una setmana després de fer-se públic l’acomiadament del director encara no han donat explicacions, això està generant tota mena d’especulacions i comporta que només coneguem versions dels fets i no la seva versió, que al cap i a la fi interessa, i molt. Potser em diran que tot no es pot explicar, i no ho pretenc, però hi ha coses que no s’estenen. Em refereixo a la crisi d’ara i a les dels darrers anys.
I no s’entenen perquè si ahir l’ara ja exdirector de l’entitat deia d’uns que no tenen els valors de l’entitat i que d’altres sí, val la pena recordar quins són: humanitat, imparcialitat, neutralitat, independència voluntariat, unitat i universalitat. Aquest és l’ideal i ningú és perfecte. Però encara que pugui sonar carrincló, crec que tots plegats haurien de fer examen de consciència de com es posa en pràctica. No ho dic per treballadors ni voluntaris ni socis. Ho dic pels dirigents i els que aspiren a ser-ho. I de debò, per a la pròxima crisi que mirin de no ensopegar amb la mateixa pedra. S’agrairia.
