A mi, què voleu que us digui, de Buscant en Nemo un dels personatges que em cau més simpàtic –mostra del seu encant és que acabaria tenint llargmetratge propi– és la Dory. No té res a veure amb cap mancança de la resta de l’elenc protagonista, sinó que segurament m’identifico amb l’adorable peixet cirurgià blau per la manca de memòria. De fet, mentre pensava això i feia aquestes línies per uns segons he oblidat què estava pensant.

Al marge de l’exemple cinematogràfic, en realitat el gènere humà va al darrere, en molts sentits, de no poques espècies animals, per bé que sovint ens creiem que som els amos de la creació, els fuckers de la festa, els aiatol·làs de la piràmide evolutiva. Mireu, si no, el clàssic test del malvavisc. La prova mesura el grau d’autocontrol dels individus, i va administrar-se inicialment a la dècada dels seixanta del segle XX a canalla d’entre quatre i sis anys, que és l’edat en què figura que hom desenvolupa aquesta capacitat. Als nens se’ls oferia la possibilitat de menjar una de les llaminadures, però si esperaven 15 minuts els deixaven cruspir-se’n més: per norma els participants valoraven els beneficis potencials de la demora, és clar. Ara resulta que el mateix examen ha estat superat per un grup de sípies: davant la probabilitat d’obtenir gambetes mortes en primera instància, o de ser pacients per tastar-ne de vives, els cefalòpodes es decanten pel segon cas, a l’experiment. El resultat no ve més que a confirmar el que ja he dit: el pària més pringat del regne animal ens passa la mà per la cara. Fixeu-vos quants altres exemples tenim, a la natura. Les balenes, ja ho sabeu, saben com comunicar-se, de forma complexa, a milles marítimes de distància. I els dofins, a més de gaudir de la bona competència memorística que em manca a mi, poden reconèixer-se enfront d’un mirall, molt més del que podia dir jo fa anys després d’una nit de jarana. I què dir, de la serp voladora Chrysopelea? O, finalment, dels llangardaixos que podem trobar a Vietnam: les femelles es clonen a si mateixes, per mitjà de naixement virginal, sense necessitat de fecundació per part dels mascles, que deuen estar-se tot el dia fent l’imbècil mirant el futbol amb els amics i prenent canyetes al bar.

El meu favorit, però, és l’axolot. És capaç, en unes setmanes, de reparar la medul·la espinal, teixit cerebral o cardíac i, fins i tot, de fer créixer de nou qualsevol membre, regenerant, sense anar més lluny, la cua acabada d’amputar, com ja fan certs rèptils. Ara, que hi ha un cas en el que no sé si se’n sortiria: Roberto Esquivel, el mexicà motejat El Centauro, que gasta un trasto de 48 centímetres i 900 grams. Si el perd per algun motiu, a veure qui i com el restaura.