Una palista i un atleta. Monica Doria i Nahuel Carabaña. Una s’entrena a la Seu d’Urgell i un altre on pot i com pot. Per sort, estan reformant l’Estadi Comunal Joan Samarra. Encara estic que no m’ho crec. Una instal·lació oblidada i que ara, com que venen els Jocs dels Petits Estats, alguns il·luminats han pensat que el millor seria fer una reforma que fa anys la mateixa instal·lació la demanava cada dia a crits. L’FC Andorra es va fer càrrec de la millora de la gespa i el tartà, per dir-ho d’alguna manera, allà es va quedar sobrevivint amb nyaps. I ara l’estan millorant. Algun tuitare i també atleta, segurament, es va alegrar d’aquesta decisió que, com sempre, arriba més tard que d’hora, però curiosament arriba a temps. Això sí, als Jocs Olímpics de París hi ha un atleta. Sembla un miracle, ja que l’atletisme no és l’esport més ben tractat del país. Sigui com sigui, amb una bona feina interna i amb una bona base d’atletes està obtenint millors resultats que mai. Nahuel Carabaña competirà per primera vegada en la màxima competició que es pot permetre un esportista. Ho farà entrenant-se més fora del país que dintre, i no per culpa d’ell. I no només ell està fent resultats destacats, ja que també hi ha Pol Moya o les mateixes germanes Viñals, Duna i Alba. I n’hi ha més que estan demostrant que a l’atletisme, com a altres esports, s’està fent molt bona feina, i això que la instal·lació, l’única, està des de fa anys feta un autèntic nyap.
I Monica Doria disputa els seus segons Jocs. Ella s’entrena al Parc Olímpic del Segre i va recollir el relleu deixat per Montse García. Les expectatives marcades són molt altes, ja que els seus resultats, en competicions d’alta volada, alimenten el somni d’un diploma olímpic també fabricat fora del país.
