Tendeixo a empatitzar amb les persones que es queixen per sorolls. Ànimes sensibles, se’n foten alguns; confesso ser una d’aquestes cagafloretes, què hi farem. Doncs ves a viure tu sol al mig de la muntanya. Ja ho he intentat, tan allunyada com les necessitats de la vida laboral i les possibilitats econòmiques m’ho han permès. Però això no impedeix que et persegueixi, posem per cas, el veí amant del bricolatge. O de ves a saber què punyetes fa tot el sant dia –i la no menys santa nit si escau– amb un tucutucutucutucutucu incessant. No passarà els llindars d’allò que permetria cridar les autoritats, però és un sorollet insidiós que es fica al cap fins a fer embogir. Això em recorda l’infern que m’explicava algun estiu una coneguda: dormia just a sobre de l’extractor de l’aire condicionat del restaurant de sota. O asfixiar-se amb la finestra tancada o sofrir el rum-rum insuportable. I així un suma i segueix de situacions que, en molts casos, certament no contravenen cap normativa, perquè cap normativa no pot contemplar totes les casuístiques i perquè ha de conciliar diferents drets. Per exemple, el dret a l’oci i l’esbarjo amb el dret al descans i la pau mental.
Quina reglamentació pot intervenir? Aquella que abans inculcaven a casa: el respecte. El respecte diu que no pots instal·lar tallers de bricolatge a casa, que cap activitat no ha de molestar els veïns.
Tot i reconèixer-me com una delicada floreta, veig que no soc l’única. Penja algú un comentari a xarxes queixant-se del terrabastall que munta el seu veí per aixecar persianes i obté centenars de respostes en el mateix sentit. El silenci és un bé escàs. “Per alguna raó incomprensible, el silenci ha quedat fora de les declaracions universals dels drets humans”. Una cita de Vicenç Pagès que, casualitats de la vida, llegeixo a l’Insta de Joan Aixàs.
