Endevina endevinalla: qui diu què? En Pazos, mafiós fictici al film Airbag, o Mariano Rajoy, premier espanyol? a) “Somos el Gobierno de España y yo soy el presidente del Gobierno y he asumido mi responsabilidad”; b) “tenemos ojos, orejas y nariz, y podemos ponernos gafas: si no, seríamos Míster Potato”, i c): “En tanto en cuanto nos den lo que es nuestro discutiremos ese concepto con el fin de discutirlo”. Ja ho teniu?

Exacte. Al marge de la primera cita, i d’altres de memorables, a Rajoy li hem d’agrair bona part (no tot, és clar) d’El Merder Català (El procés II). Abans que ningú em salti al coll (cosa que tampoc em preocupa): el meu desencís té a veure amb els polítics d’un i altre costat, amb la seva poca altura de mires i amb l’onanisme a què s’han lliurat, no pas amb els que els darrers dies han sortit al carrer per defensar la seva postura, en un o altre sentit, de forma pacífica –res a veure amb el rebuig que em provoquen els que victorejaven els policies que marxaven a apallissar l’equip contrari–. Imagino que devien fer-ho de manera conscient, igual que els que defensen la independència: porque, señores, los catalanes hacen cosas de manera adulta, i en contra del que diuen no som imbècils sota l’influx de Junqueras el Nigromante. Però, és clar: era imperatiu córrer a salvar els infants catalufus de la manipulació ideològica: a Madrid saben que les nits de lluna plena els vestim amb senyeres sucades en sang de nadons castellanoparlants, que cremem aguilutxus preconstitucionals en unes fogueres de cal Déu mentre adorem la imatge de Tarradelles i escoltem Els segadors en versió trance. Era totalment necessari anar a por ellos –y fueron, con hostias proporcionales como panes–. Entretant, que la gent protesti, cridi o voti no és el veritable problema. El tema és que el Govern, com a mínim (malgrat marejar la perdiu catalana amb una DUI expressada à la Groucho Marx), manté la voluntat de dialogar –sense condicions, sembla–. Per contra, fins ara el Gobierno nega la major, instal·lat en una dimensió paral·lela a la que va marxar a viure un amic fa uns dies. Per un cop que Rajoy dona senyals de vida –jo, entre monitors de plasma i Sáenz de Santamaría, sospitava que era un holograma animat–, hauria d’aprofitar per moure fitxa, si en sap, també sense imposicions. Tot i la relaxació en les formes, pel camí que va fins ara passarà a la història, sí, però no com el que va negociar amb els catalans, sinó només com el que els va inflar morros.

D’això, polacos, en Rajoy i en Pazos en saben: a) “Eso es lo que puede evitar que se produzcan males mayores”, i b) “vamos a llevarnos bien, porque si no va a haber hondonadas de hostias”. Qui diu què? Difícil de saber.