Durant els anys de la meva infantesa metropolitana hi havia quatre signes que indicaven que l’estatus social familiar cotitzava a l’alça: canviar-se el cotxe, comprar-se un TV a color i menjar pollastre a l’ast els diumenges. A nosaltres el primer i el segon van trigar a arribar-nos, així és que ens abraçàvem al tercer com a un clau roent. Ara bé: no teníem telèfon (indicador número 4), i el repartiment a domicili encara estava per venir, així és que l’encàrrec i la recollida requeien sobre mi, el City Xerpa pitjor pagat de la història.

Els establiments de plats preparats, tal com els coneixem en l’actualitat, no existien, i el nostre paradís dominical (o infern, segons si eres a la cua de clients o donant voltes, enfilat en una vara de ferro que travessava la teva anatomia decapitada torrant-se a foc lent) no era més que un baretot del barri. De dilluns a dissabte la meitat del local es trobava a les tenebres, i la part enllumenada lluïa algunes taules brutes, buides i mal distribuïdes. A la barra, tamborets per als arreplegats que inauguraven la jornada igual que la clausuraven: amb un kit de supervivència de carajillo i copa de Soberano. Ara bé: arribats al setè dia, el tuguri patia una transformació miraculosa. A l’hora d’agafar el suculent cadàver la fila arribava fins a la cantonada. Les taules continuaven desocupades (a dins no s’hi podia estar, per culpa de la calor de les màquines de gas per fer els pollastres), però en aquell lapse de temps l’amo no reparava en la despesa en il·luminació –que resultava contraproduent, perquè els fluorescents a tota pastilla feien visible la ronya acumulada als racons, però bé... Inclús el paio escanyolit que s’encarregava de l’avern giratori feia millor cara que de costum, i mira que la natura li ho havia posat difícil. Això sí: transpirava com un desgraciat, i la suor que li regalimava pel nas aguilenc acabava emulsionada amb els greixos aviaris recollits a la base de la màquina de rostir. La imatge era vomitiva, però jo pensava més amb l’estómac que amb cap altre òrgan, cosa que em va passar amb l’adolescència, etapa en què vaig transferir la meva (minsa) consciència a un pam per sota del melic, qüestió que s’ha resolt arribats a la quarantena. Ara sóc pur intel·lecte.

Rememoro aquell període, últimament: què vols, després de mesos cuinant tancats sembla que ara al personal ens ha tornat a agafar la dèria d’encomanar el menjar. Soc dels que no els agrada que li portin: la passejada de retorn a casa, amb el dinar balancejant-se dins la bossa que dansa al ritme de les meves camades, fa recuperar cert sentit de normalitat. No de la nova, que no sé de què fa olor. La d’abans feia flaire de pollastre rostit.