La setmana passada, després d’una extracció dental, i seguint els consells d’en Carlos, guardià protector de la salut bucal familiar, i la meva fada de les dents particular, vaig anar a la farmàcia. No duia la recepta, i després de dir el nom de memòria l’amable apotecària va proporcionar-me no la Bucometasana que em calia, sinó Dextametasona. La infecció bucal va ser de tres parells, però mercès a l’altre medicament –més efectiu que el doctor House– en una temporada no patiré per contraure cap afecció autoimmune.
Segons detallava el prospecte, el preparat que vaig dispensar-me, a banda d’aquestes dolences, alleuja els símptomes de l’artritis, algunes variants de la meningitis, penfigusvulgaris (sabeu de què us parlo, oi?) i problemes sanguinis, que no han de confondre’s amb la mala sang que et fas, per exemple, el dia que la teva filla arriba a casa borratxa per primer cop a la vida –contra això no hi ha remei, si atenem a les indicacions que acompanyaven el blíster de pastilles. No acaba aquí la cosa: el fàrmac també està pensat per tractar edemes cerebrals, alguna varietat de mieloma i la malaltia de Hodgkin. Aquesta última no sé en què consisteix, però batejar-la amb un cognom guiri que, per postres, té una k pel mig, fa que soni més xunga. Res a veure amb una hipotètica síndrome de Cañizares, posem per cas, que simplement espanta per castissa, o de Puigdemassa, que té regust d’ex-tresorer convicte de Convergència i Unió. Val a dir que amb anterioritat ja he viscut experiències similars amb altres compostos, com aquella vegada que en lloc de Condrosan, un antireumàtic, vaig xutar-me Candasartan, pertanyent a un grup de principis actius antagonistes dels receptors d’aingiotesina II, que no té res a veure, ja sabeu, amb la de tipus I. Encara no he aconseguit treure l’aigua clara de quin és l’ús raonable de la potinga, però des que me la vaig embeinar que no he pogut estar en companyia d’altres persones, perquè com a efecte secundari ara tinc l’habilitat de llegir els pensaments dels altres, i al més mínim contacte físic visualitzo el moment de la seva mort o els veig cantant a la dutxa. En boles. No sé què és pitjor.
Vaig viure un error semblant, no fa gaire, quan van prescriure’m Codeisan, indicat (deia el paperot) per a la tos improductiva, sense gargall, ja m’enteneu. Gràcies al poc zel, o a la pura incompetència dels laboratoris a l’hora de posar noms clars, vaig passar-me coll avall Cardurán, una medicació a base d’efedrina que evita els broncoespasmes mercès als seus components adrenèrgics. No tindré convulsions pulmonars en un temps i, com que la píndola té efectes beneficiosos sobre la pròstata, gasto la glàndula d’un noi de quinze anys.