Diria que a l’època, quan (més) jove, els incels, que algun n'hi devia haver, no gastaven tanta mala hòstia com en l'actualitat. Els amics o coneguts que, tot i voler-ho, no es menjaven una rosca, fora de fer soroll es lliuraven a l’onanisme silent i militant per gestionar la frustració. Què va passar? Que van aparèixer TikTok i cia, i ara en lloc de tustar-se-la, com s’havia fet tota la vida, el paios sublimen l’excés de líquid seminal escopint gilipollades a xarxes socials.
Oh sorpresa. Ens hem cruspit ja el primer quart de segle, jo supero la mitja centúria i lluny de trobar-me, com confiava que succeiria, les generacions posteriors –penso en els mascles–  empenyent per construir societats més justes i igualitàries, resulta que la banda fatxeja per tots costats. I, el més desastrós de tot, tenen un altaveu on repartir vòmit. És fàcil sentir i veure celebritats –és una manera de dir-ho– com Andrew Tate (38). L’antic lluitador de kickboxing, amb uns nou milions de seguidors a X, publica perles adreçades a les dones de l’estil “ja no teniu drets”, o recomanant “treure el matxet” si mai una dona t’acusa d’haver abusat d’ella. Però la cosa esquitxa fornades més recents. Nick Fuentes (26), quelcom similar a un personatge públic partidari de Donald Trump, ha signat infàmies com ara “Hey bitch, we control your bodies. Guess What?” (Ei, puta, controlem els vostres cossos. Ho pilles?), que palpiten al rerefons del moviment Your Body, My Choice (“El teu cos, la meva elecció) a xarxes. Fins arribar, i la qüestió ja comença a clamar una mica al cel, al nou vicepresident nord-americà, JD Vance (40). El –diguem-ne– polític republicà ha deixat caure marcianades en la línia que els EUA està governat per “childless cat ladies” –senyores sense fills que crien gats– en al·lusió, entre altres, a Kamala Harris per no ser mare biològica. Per això mateix va atacar el demòcrata Pete Buttigieg i el seu home, que han acabat adoptant. “Parella homosexual”, devia pensar en JD, “que a més no té canalla. Lleig. Però.. Han adoptat. Ui, encara més lleig. O no? Què és pitjor, que siguin mariques amb fills o sense? Ai, deumeusinyó, que m’explota el cap.”
És clar, dona la sensació que només tenim joietes al món anglosaxó, però cal no oblidar que discursos semblants estan guanyant embranzida al nostre entorn. Un regidor madrileny declarava que “en nuestro partido hay muchísimas mujeres de gran valía, casi tanto como la de los hombres”. I un polític històric afirmava que les dones juguen quasi tan bé al futbol com els homes. D'acord, no hi trobem un to proper a la violència desplegada per Tate o Fuentes. Però, ei, aquesta banda té totes les qualitats necessàries per arribar-hi. Donem-los temps.