Una part de ficció, una recreació de fragments de la vida de Borís Skossyreff, rodada a Andorra, la Seu d’Urgell i Sitges amb actors, actrius i figurants serveix de fil conductor per a l’espectador, que visualitza el fals rei enmig de tot l’entramat històric. Una exhibició de documents històrics –la base ha estat de 6.000– que recorren tot el segle XX, anats a buscar a arxius de tot el món. Una bateria d’imatges històriques des de la Revolució soviètica fins al Gulag, la Segona Guerra Mundial, l’Andorra del 1933 –poc o gens vista fins ara en moviment–. I una sèrie d’entrevistes gravades a Portugal, Mallorca o la Haia amb historiadors, arxivers, biògrafs i persones que van conèixer un dels homes més mentiders d’Europa. Aquests quatre elements del segle XX entrellaçats i relacionats constantment amb un ritme d’audiovisual del XXI conformen Borís Skossyreff, l’estafador que va ser rei, una peça monumental i intensa, el resultat de deu anys de recerca, perseverança i talent de Jorge Cebrián i Albert Cristòfol.

El documental de Qucut Produccions es va preestrenar la setmana passada i va deixar els espectadors clavats a la butaca dels cinemes Illa; clavats aplaudint el gran equip que els ha acompanyat i intentant processar tota aquella allau d’informació, imatges, teories i tot el context històric que va envoltar el fals rei d’Andorra, un dels penques més grans del segle XX. 

Borís Skossyreff, l’estafador que va ser rei té moments solemnes, moments dramàtics i alguns episodis curiosos, gairebé còmics i desperta moltes preguntes. Com és possible concentrar en una sola vida tants episodis de pel·lícula, de novel·la? Com es pot falsificar tants documents, deixar tantes coses sense pagar? Com es pot enganyar tantes dones alhora? Com es pot convocar amb èxit sempre els diaris en tants  països i moments diferents? Com es pot tenir relació amb tantes persones ben situades? I amb tants serveis secrets?

Borís comença caient amb una mica de gràcia, però a mesura que avança la reconstrucció de la seva vida, desperta cada cop més antipatia. La invenció d’orígens reials de revista Hola és simpàtica al principi, però l’egocentrisme i la vanitat, el maltractament a les dones, la capacitat d’engany constant el van convertint cada cop en algú més negatiu. 

El documental no és una novel·la, no és una pel·lícula, és una reconstrucció històrica, documentada, amb dades, que permeten saber qui va ser el fals rei d’Andorra. Cristòfol fa màgia audiovisual i converteix un passadís d’un arxiu i el recorregut de l’arxiver en un dinàmic joc de plans. Per això, malgrat l’antiguitat dels documents, malgrat la densitat de la història, Borís no és gris, té vida. I esperem que tingui llarga vida i molts èxits internacionals.