Si bé ara fa pocs dies s’havia instal·lat un cert clima d’optimisme entre els partidaris de l’acord d’associació, després de la celebració del debat organitzat pel Col·legi d’Economistes en què una enquesta final va deixar com a resultat un empat tècnic, les xifres conegudes ahir de l’Observatori del segon semestre va representar un gerro d’aigua freda. Tot i que la mostra no és gaire extensa, fins i tot menor que en el cas del debat però més científica, la distància entre el sí i el no és molt àmplia. Això no vol dir que sigui insalvable, més tenint en compte que a hores d’ara encara no sabem quan se celebrarà el referèndum, però sí que hauran de treballar de valent els que pretenguin revertir el resultat. De portes en fora, els representants de les formacions favorables a l’acord es van mostrar moderadament optimistes, agafant-se a algun argument de discutible pes, però també és cert que els detractors tampoc van mostrar excessiva eufòria, suposo que per allò que un fracàs de l’aproximació a Europa no deixaria d’afectar el conjunt del país. A més, els detractors tampoc han traçat una alternativa, de manera que l’atzucac en què s’instal·laria el país s’hauria d’encarar des d’una responsabilitat compartida entre tots els actors polítics, estiguin a favor o en contra de l’acord.
Menció a banda mereix l’Executiu en general i el cap de Govern en particular, que ha apostat fort per aquest projecte i que es trobarien en fora de joc en cas de no prosperar. A més, el cap segur que deu estar preocupat per deixar un llegat positiu una vegada marxi d’aquí a dos anys i mig, i un país amb les portes d’Europa tancades no seria precisament la millor herència possible.
