El castell d’Aguilar s’alça encimbellat al marge dret del pantà de Rialb, entre la Clua i Nuncarga. A desgrat de la intenció dels regants, la sequera mostra sovint la cicatriu erma d’aquesta contrada ofegada per les aigües, antany una terra fèrtil que encalçava els dos antics camins riberencs, que a banda i banda de Segre, obrien via cap a la terra plana.
El castell d’Aguilar és el més majestuós, per la seva grandària, de tot aquest tros de país, i això que els seus paraments són cada cop més enrunats. El motiu d’aquesta magnificència no és cap altre que l’esmentat castell és també el que resta del poble vell d’Aguilar, les famílies del qual, amb els anys, aixecaren i emplaçaren casa nova al peu del turó.
Del castell, que no del poble, en podem destacar la seva torre de planta circular que compta amb dues fases de construcció, la més antiga –la que ens interessa– sembla purament medieval, amb uns carreus força regulars que recorden els d’altres fortaleses que hem vist en el nostre viatge cap a septentrió. Les cases del poble vell confonen la torre, tot robant-li el protagonisme que podria tenir, com el que deuria també ostentar l’església d’aquest desaparegut nucli, dedicada a Sant Serni.
Una de les primeres cites del castell d’Aguilar es correspon a l’any 1044, quan apareix com a límit nord del castell de la Clua, “in terminum castelli quod dicunt Aquilar”, en la donació d’aquest castell efectuada per Amaltruda de Llobera, vídua de Bonfill Sanç, a la catedral d’Urgell i als seus canonges.
Una altra cita primerenca d’Aguilar, aquest cop com a objecte d’un llegat testamentari i no com a una afrontació, es correspon a l’any 1061, quan Miró, que en deuria ser el seu possessor, va dictar el seu testament perquè havia d’anar de pelegrinatge cap al Sant Sepulcre. El va llegar a la catedral i al seu capítol, en una època que aquesta institució eclesiàstica ja posseïa el veí de la Clua. Cal destacar que un dels marmessors del seu testament era Ramon Guillem d’Aguilar.
Parlar d’Aguilar és endinsar-se en un concepte familiar i geogràfic, si em permeteu polisèmic, que pot portar certa confusió: a part del castell que visitem, per una banda coneixem la vall d’Aguilar, que es correspon a la contrada de Noves de Segre; i després també som coneixedors la Roca d’Aguilar, com a probable fortalesa, que segons l’Spill de Castellbò es trobava prop de Biscarbó i del port del Cantó. Per acabar-ho d’entrelligar, també hi ha una família, o un grup de famílies, que adopten aquest nom. Tot aquest cabdell i altres de relacionats han estat ordenats i escrits per l’amic David Gràcia en un treball de molts anys que veurà la llum properament en forma de llibre. No avancem esdeveniments.