Segre amunt del castell de Malagastre, en un vessant que fa raconada situat al marge esquerre del riu i a certa distància de Santa Maria del Salgar, hi trobem el pintoresc poble de Montsonís, amb el seu restaurat castell, del segle XV, que apareix en un cantó del nucli dominat per l’església de Sant Urbà. No gaire allunyats l’un de l’altre, els castells de Vernet i de Vilves, de planta rectangular, i ensenyorits pels Tost, semblen esguardar a banda i banda del Segre, conjuntament amb el de Montsonís, la població d’Artesa, que convé recordar, té la categoria de ciutat.

A priori, del castell d’Artesa, poc en podríem dir, atès que se n’han conservat pocs paraments, però per la centralitat de l’indret i pel seu llast històric, que de fet tenen tots els castells que estem tractant, convé parlar-ne. Creiem que la fortalesa andalusina d’Artesa fou conquerida pels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda, mentre Ermengol II d’Urgell era menor d’edat. Com bé en som coneixedors, amb les fortaleses properes de Malagastre, Rubió i Alòs, es tractà d’una conquesta efímera, atès que els andalusins la recuperaren cap al 1026, fins que Ermengol II la conquerí el 1037. Un any després, el comte d’Urgell ho va vendre a Arnau Mir de Tost, que com hem vist, també acabaria senyorejant les fortaleses de l’entorn. 

Els locals, del castell en diuen el castellot. S’emplaça damunt del turó que abraça Artesa. És fàcilment identificable de ben lluny per la presència d’unes antenes de comunicacions i l’estàtua d’un Sagrat Cor, que fou inaugurada l’any 1964 pel bisbe i copríncep Ramon Iglesias Navarri. Mentre hi pujàvem, a mig camí, en ple secà costerut, vaig tenir la sort de trobar-me amb un excursionista del país, el Domènec Aldavó Capdevila, que amb l’excusa de conèixer unes plantes que duia en una bossa, vam començar a xerrar. El Domènec aviat em digué que havia estat un any treballant d’electricista a Andorra, crec que cap al 1959, en concret a Engordany i a Escaldes. Aviat m’explicà que el castell no només és el tros de torre circular que suporta el Sagrat Cor, sinó que hi ha força més paraments visibles. No em costà molt convèncer-lo i en uns minuts ja érem a dalt. Tenia prou raó. El primer que em va ensenyar era la cisterna. Després, restes de murs, alguns probablement d’època andalusina.

Malauradament el castell medieval va ser enderrocat durant la primera carlinada, i només restà dempeus la torre circular, que tingué utilitat com a punt de guaita fins a la passada Guerra Civil. Per tota la carena de bon resseguir són identificables diferents paraments, que semblen resistir en aquest entorn de secà i matollar. L’amplada del paisatge permet identificar la gran majoria de fortaleses de l’entorn i bona part del piemont del Prepirineu. Vam tenir un dels millors guies,  no en tinc cap dubte.