La primera cita, no de Meià, sinó del seu entorn més immediat, és de l’any 1001. La trobem en un pergamí conservat a la Biblioteca de Catalunya, que es correspon a una venda duta a terme pels comtes Ermengol I i Tedberga d’Urgell a l’indret de Vallfarines, prop del coll d’Orenga. Uns anys després, el 1023, el senyor Guillem de Meià i la seva muller Toda van fer edificar l’església de Sant Esteve de Vallfarines. Un any abans, Guillem va participar en un judici a l’aiguabarreig del riu Rialb amb el Segre “ubi albi Rialbi miscuit se in flumine Segri”, el qual va enfrontar Arnau, fill d’Isarn de Caboet, amb Borrell de Taravau. El motiu era la possessió del castell de l’Aguda, que es troba prop de Ponts. Borrell argumentà en el plet que havia rebut el castell del seu germà Guillem de Meià.
Els Meià eren una branca dels Taravau, una família que en el seu sentit ampli governava tota la regió del Prepirineu que comprèn des del Montsec de Meià fins a la població de Gavarra, tot un territori aspre, de baixa muntanya, el que molts documents anomenen Sub Montanione, dominat per garrigues, prou conegudes pels ramaders andorrans com a àrees de pastura hivernal fins fa pràcticament pocs anys. 
El castell se situa al nord de Vilanova, al capdamunt d’una muntanya que fa esplanada, a una altitud de 922 metres, en un punt que domina tota la coma homònima, tota una contrada de seny i personalitat pròpia. El més destacable, a part de l’església romànica de la Mare de Déu del Puig, és una torre circular, de grans dimensions, amb fossat, que a manca de recerca arqueològica que ho determini, podria ser de factura tardoromana o andalusina. Molt a prop, a una cota poc  inferior, hi trobem uns paraments que es correspondrien al castell d’època feudal, del qual en destaquem un arc de mig punt que s’identifica amb l’entrada del recinte fortificat. 
A baix, a la coma, hi ha el monestir de Santa Maria, que dona nom a una petita població veïna. Aquesta comunitat comptà en els seus anys inicials amb el patronatge dels senyors de Meià. En desconeixem l’origen. L’any 1080, l’abat que hi havia, de nom Pere, no hi observava la regla benedictina, motiu pel qual els Meià van donar el monestir al de Sant Sadurní de Tavèrnoles perquè hi restablís el monaquisme benedictí. Els monjos de Tavèrnoles no se’n van sortir, l’abat no va baixar del ruc, i el tornaren als Meià. L’any 1110, l’ardiaca de Barcelona, anomenat Ermengol, que era un Meià, va  llegar el monestir al seu nebot Bernat Amat. El testament ordenava que després de la mort d’aquest, el monestir havia de passar a formar part dels dominis de Santa Maria de Ripoll, on romangué com a un priorat. A partir del 1576 va passar a ser un priorat de dependència papal. 
Qui millor ens pot parlar de Meià és el doctor Ramon Bernaus i Santacreu, que recentment ha publicat Aproximació al priorat benedictí de Santa Maria de Meià durant els segles XVII-XVIII.