Si ningú hagués fet construir la presa de Rialb, seguint el Segre aigües amunt de Ponts i de Gualter hauríem trobat Sòls de Riu. Prop del desaparegut casalici hi havia un majestuós dolmen, el dels Tres Pilans, avui alçat de nou en una àrea d’esbarjo. Vaig tenir la sort de conèixer aquest país de ben jove l’any 1994 en una excursió organitzada per l’extint Centre d’Estudis de l’Alt Urgell, sota el guiatge del Jordi Pasques, que ens va mostrar tot aquell paisatge que havia de morir ofegat per les aigües retingudes del Segre.
En aquest indret, en ple domini de la confluència del Rialb al Segre s’hi alçava un castell, el de Rialb, que dona entrada pel sud a la llarga vall que neix força amunt, als contraforts del Boumort, al nord de Bóixols, en ple Prepirineu. Seguint Rialb amunt, el castell de Tarabau se situa al sector central d’aquest recorregut, en un paratge idíl·lic dominat per cingles, damunt del sistema d’engorjats del forat de Buli, on conflueixen el Rialb amb el riu de Gavarra, dominant una coma on hi trobem el Cerdanyès, tot en una contrada singularitzada per la presència de masos.
La primera cita documental certera del castell de Tarabau, amb el nom de castro Tarabaldi, es correspon a la venda d’una vinya i una premsa duta a terme per un home anomenat Colig, l’any 892, en un indret anomenat el Vinyer i molt a prop d’una “stradassa”, una via de comunicació de certa importància, que probablement comunicava amb la corona de la muntanya divisòria amb la Conca Dellà, on hi va passar durant força anys un dels camins ramaders que comunicava Andorra amb la terra plana.
Aquesta primera cita documental demostra que aquest castell romania en una època força reculada fora del domini andalusí, atès que ens trobaríem a la darreria de la vida del comte Guifré el Pilós. Aquest castell respon a una mínima estructura arquitectònica: la roca natural fa de muralla, amb només una torre construïda damunt de l’entrada del recinte, on avui encara es conserva un únic pany de muralla d’obra i una porta. La roca natural conforma una àmplia superfície, un altiplà, que convertia aquest antic castell, en paraules del professor Jordi Bolòs, en un refugi per als habitants de la contrada en temps de guerra. Aquesta tipologia de castell, a grans trets, també la trobem als veïns de Salinoves, Toló, i si em permeteu, també al de Llordà. Fixem-nos en un detall, tots estan construïts prop de la carena divisòria de la ribera del Segre i de la Noguera Pallaresa, a tocar dels camins ramaders, on de ben segur el domini comtal s’expandí cap a la plana dominada pels andalusins.
Els senyors de Tarabau, com bé sabem, són els avis dels Meià, que es troben a l’altre extrem de la carena, ambdós d’un clan senyorial que va dominar tot un sector que anava del Montsec de Meià anava fins a Gavarra, en el qual hi havia l’església de Santa Maria de Palau i el monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, vinculat al de Santa Cecília d’Elins.
