Amb aquest argument, entre d’altres, dirimia el filòsof mafiós Manquiña (a Airbag, de Juanma Bajo Ulloa) les seves diferències amb una femme fatale a propòsit d’un carregament de legalitat dubtosa. La meva iaia, que mai va tenir res a veure amb tripijocs d’aquesta mena, s’expressava sempre en termes similars: “El que és, és”, deia ella. Tampoc penseu que la seva opinió es derivava d’una lectura profunda de Parmènides, simplement era una iaia d’abans i en sabia un ou, de com anava el món.

Qui posés els peus a Ull-Nu –Festival audiovisual de joves creadors dels Pirineus el cap de setmana passat devia adonar-se de la veritat de les paraules d’uns i altres. Era fàcil percebre no només l’èxit de públic, sinó també que l’esdeveniment va ser capaç d’atraure a la seva òrbita noms de prestigi i materials de gran qualitat, tant a la secció de concurs com a la resta d’activitats (tot i que confesso, senyoria, que el videoart a alguns ja ens agafa amb algun cabell blanc). L’altra gran bondat d’Ull-Nu és que, des de la seva gènesi, el nucli dur del festival es nodreix (majoritàriament) de joves del país vinculats al món de l’audiovisual, el periodisme, la interpretació o les arts visuals, entre d’altres. Per als més perepunyetes admetré que la línia divisòria entre qui és jove i qui no ho és cada cop és menys clara. Però aquest debat el deixarem per a un altre dia, que avui m’he deixat els nens al foc –o les llenties a la banyera.

De nen, al parc o al carrer, hauria volgut escanyar amb les meves tendres manetes de porcellana els passavolants benintencionats i somrients que em felicitaven per les meves proeses puerils. Era jove, però no imbècil, i sabia el que feia. No es tracta, doncs, de donar una palmellada a l’esquena als organitzadors: “Molt bé, xavals, per ser tan joves no l’heu cagat gaire.” Alguna cosa no haurà anat a l’hora, de ben segur, però cal fer justícia a un certamen que va camí de consolidar-se com a referència en el nostre entorn, si més no en l’àmbit de les arts audiovisuals. No dic que ho hagi de ser, sinó que té totes les qualitats per esdevenir-ho. El que és, és —¿oi, iaia?—. Perquè, malgrat estar d’acord que aquí l’home viu de neu i esports d’estiu, ja veieu que a les Valls hi ha prou potencial i bones idees (el concepto) per impulsar altres iniciatives que s’aguantin per si mateixes. Ull-Nu n’és un exemple. Si no ho heu fet aquest cop, haureu d’esperar a l’any vinent per jutjar de primera mà. Jo no deixaria passar l’ocasió, tot i que ho admeto: que Ull-Nu o el Wolves d’Álvaro Rodríguez-Areny duguin l’empremta pàtria no en garanteix la qualitat per decret diví. Ni tot el contrari. “Lo mismo le digo una cosa que le digo la otra” –Manquiña dixit.