L’edat moderna és probablement un dels períodes menys coneguts de la història d’Andorra i això inclou l’organització política i social, malgrat els avenços de la historiografia en els últims anys. Dediquem aquestes línies a donar a conèixer com estava integrat el Consell General abans de la Nova Reforma de l’any 1866.
En el Manual Digest, Antoni Fiter i Rossell ens informa que, a mitjans del segle XVIII, aquest parlament era denominat de forma indistinta, Consell de la Terra, Consell de la Vall o Consell General. La darrera d’aquestes tres denominacions va anar agafant força al llarg del segle XVIII, mentre que abans la més comuna era Consell de la Vall. Detalla les seves funcions i composició, però no entra en el detall de com eren designats els seus membres. El Consell estava format per vint-i-quatre persones, la meitat eren els cònsols, major i menor, de les sis parròquies (no seran set fins a la creació de la d’Escaldes-Engordany el 1978), els altres dotze eren els cònsols de l’any anterior, que rebien la denominació de consellers, amb una doble accepció: per una part per ser membres del Consell i per altra perquè podien aconsellar els nous cònsols respecte dels assumptes en curs.
La base del sistema polític, per tant, eren els Consells de Comú, al front dels quals hi havia els dos consols, el cònsol major, o cònsol en cap i el cònsol menor, o cònsol en peu. Aquest Consell de Comú no era el resultat de l’elecció d’uns representants de la població, sinó que només en formaven part tots els caps de casa de les cases amb estatus de “foc”. A l’edat moderna i fins a mitjan segle XIX la societat andorrana estava dividida en dos estaments: els “focs” i els “casalers”, els primers eren les cases més antigues i amb més propietats, tant agrícoles com ramaderes, eren els que pagaven la quèstia i els seus caps eren els únics amb drets polítics, mentre que els “casalers” eren els fundadors de cases noves, fundades per fills cabalers que s’havien pogut casar i formar una nova família o per immigrants, no tenien drets polítics i estaven exclosos del Consell de Comú. Aquest, que com hem dit, estava format només pels representants dels “focs”, que eren entre vint i trenta segons la parròquia; a finals del segle XVIII constituïen aproximadament un 20 % de la població.
En un principi l’elecció dels dos cònsols era feta, cada any, pel conjunt dels membres del Consell de Comú, però en un moment indeterminat aquesta competència es va abandonar per deixar-la en mans dels “Quatre del Consell”. En una acta del Consell de Comú de Sant Julià de Lòria de l’any 1727 hi ha la indicació que la designació dels nous cònsols era deixada pel Consell de Parròquia en mans dels “Quatre del Consell”, és a dir, els dos cònsols anteriors i els dos consellers generals, “com era costum i pràctica”.
El 1770, el bisbe d’Urgell Francesc Fernández de Xàtiva va ratificar aquest sistema, amb la innovació que cònsols i consellers havien de presentar els seus successors al Consell General per a la seva aprovació. Les seves disposicions especificaven que en el Consell de Sant Andreu (el mes de novembre) els cònsols i consellers de les sis parròquies havien de presentar els que tenien intenció de nomenar successors seus en el càrrec de Cònsol, per a la seva aprovació o desaprovació per part del Consell General. L’aprovació definitiva tenia lloc en el Consell de Sant Tomàs, així des del Consell de Sant Andreu al de Sant Tomàs els cònsols i consellers tenien temps per a meditar la seva decisió. Després, els nous cònsols juraven el càrrec davant del Consell de Comú.
En resum, els dos cònsols ocupaven el càrrec durant un any, després passaven a ser consellers durant un altre any. Quan deixaven el càrrec designaven els seus successors, i els proposaven a la resta del Consell General per a la seva ratificació. Finalment, juraven càrrec al Consell de Comú.
El sistema era una mena de roda on els propietaris de les cases més fortes s’anaven rellevant al front de les parròquies i en representació dels diferents Consells de Comú integraven el Consell de la Vall o Consell General. Més que un sistema electoral, els càrrecs polítics sorgien d’un sistema de cooptació, que consisteix que una persona que ocupa un determinat càrrec en abandonar-lo designa qui n’ha de prendre el relleu.
