Com explicàvem en un article anterior, abans de l’aplicació de la Nova Reforma l’any 1866, en l’organització política de la que podríem denominar “Andorra d’antic règim”, només participaven en l’administració de la parròquia, i del país en general, els caps de casa de les cases amb categoria de “foc”, les més antigues i més riques, que eren els que formaven els consells de comú i d’on sortien els cònsols que en representació de cada parròquia integraven el Consell de la Terra o de la Vall; eren els que a mitjan segle XIX es coneixia com a “caps grossos”. La resta de la població, els membres de les cases amb la categoria de “casalers”, quedava exclosa de la política i tenia uns drets força reduïts. 
Al la primera meitat del segle XIX van confluir una sèrie de factors que van portar a la necessitat de canviar aquest sistema. Al segle XVIII les Valls d’Andorra havien entrat en un període de bonança econòmica gràcies a la producció de ferro a les fargues i a les condicions favorables del comerç transfronterer amb Catalunya, en especial el de bestiar equí. Ambdues activitats, metal·lúrgia i ramaderia,  van afavorit el sorgiment d’un bon nombre de cases que no depenien directament de la terra, dedicades a oficis artesanals: traginers, basters, ferrers, fusters, teixidors, etc. Això va comportar un notable creixement demogràfic a totes les parròquies, però es tractava de cases noves i, per tant, eren casalers. Aquest creixement va arribar al seu punt àlgid l’any 1864.
D'altra banda, poc o molt, arribaven al país les noves idees democràtiques que s’estaven estenent pels estats europeus des de la Revolució Francesa, i que per exemple recollia ja la Constitució espanyola de 1812. 
Un factor determinant, i poc conegut, va ser la necessitat de les fargues de carbó per a la funció del mineral de ferro, que era d’origen vegetal i que s’obtenia cremant pins. Els boscos d’on s’extreia el carbó eren dels comuns, que obtenien grans beneficis de la seva venda als propietaris de les fargues. Vers la dècada dels anys quaranta del segle XIX els guanys així obtinguts eren tan importants que alguns comuns no sabien què fer-ne. L’any 1845 el Comú de Sant Julià de Lòria va tenir la mala idea de destinar-los a contractar un metge per proporcionar assistència gratuïta a tots els habitants de la parròquia durant un any, i encara pitjor, poc més tard van tenir l’ocurrència de repartir els beneficis entre totes les cases de la parròquia sense distinció de focs i casalers. Aquesta mesura no va agradar gens als membres dels consells de comú de les altres parròquies i el Consell General va obligar a aquest comú a fer-se enrere per no crear un mal precedent. A Ordino també van repartir els rèdits de la venda de boscos, però només entre les cases amb categoria de foc, és a dir, les que formaven el Consell de Comú, cosa que va provocar la protesta dels casalers de la parròquia. Els enfrontaments entre el poble menut (casalers) i els comuns per l’arrendament de pastures o vendes de boscos es van anar succeint.
Tot plegat va deixar clara la necessitat d’una modernització del sistema polític del país, cosa que no va ser fàcil i es va fer front a l’oposició de la majoria de les cases fortes. Finalment aquest canvi va ser decretat pel copríncep episcopal, Josep Caixal, l’any 1866 i ratificat pel seu homòleg francès dos anys més tard. El decret va rebre el nom de Nova Reforma. Amb ell s’atorgava el vot a tots els caps de casa (els casats, els solters restaven sense dret a vot, i les dones tampoc). A partir de llavors tant els membres del Consell de Comú com els del Consell General serien designats per votació. Es separaven els càrrecs integrants del Consell de Comú, els consols, dels del Consell General, els consellers, i ambdós càrrecs esdevenien incompatibles. Els consells de comú ja no estaran formats pels representants de totes les cases amb estatus de foc, sinó per dos cònsols i entre deu i dotze consellers, i el Consell General estarà format per vint-i-quatre consellers, quatre per parròquia, que havien de sorgir d’unes eleccions en què participaven tots els homes amb dret a vot, que com hem dit eren els caps de casa, i es renovaven meitat per meitat cada dos anys. 
La creació d’un sistema electoral va obligar els grans propietaris a crear un sistema clientelar i de fidelització dels votants per a continuar accedint als càrrecs polítics i a la pràctica van continuar sent les classes altes les que van continuar controlant el poder. Però,  tot i així, hem de considerar la Nova Reforma com un important pas vers la democratització i la igualtat de drets al país.