Les recents discussions al voltant dels salaris d’alguns dirigents d’entitats parapúbliques no ens han de fer perdre de vista quin és l’objectiu d’establir agències de protecció de dades personals, tant a Andorra com en els països que ens envolten i en l’àmbit del conjunt de la Unió Europea.
Si ens posem en una mica de context, ens trobem a la frontera entre allò que seria la intimitat de les persones –com em dic, on visc, quin és el meu número de telèfon o la meva adreça electrònica–, i la voluntat d’algunes entitats per conèixer més bé els seus usuaris. Fins a quin punt se’ls ha de permetre d’establir perfils dels usuaris, emprant una barreja de mitjans que poden ser legals en un país, i il·lícits en d’altres? 
He dit entitats i usuaris de manera molt global, perquè no em vull limitar a les entitats de dret privat. Les organitzacions de dret públic –governs, administracions i parapúbliques– també volen saber coses sobre els seus ciutadans. Al meu entendre, la discussió no es pot centrar tan sols en l’ús que puguin fer les empreses privades, per molt que siguin multinacionals americanes. Naturalment, això és compatible amb el fet que, en principi, hauríem de poder atorgar més confiança a les nostres administracions per què haurien d’existir mitjans reals i eficaços de fer-los responsables del mal ús de les nostres dades, si i quan aquestes es produeixen. El cas de les empreses multinacionals és molt més greu, simplement perquè aquest control real i eficaç és més difícil. Fins i tot la Unió Europea –entitat que, certament, té més influència en l’escenari internacional que Andorra– ha tingut dificultats amb algunes d’aquestes multinacionals, especialment en l’àmbit de les xarxes socials. Tant en un cas, com en l’altre, hi ha arguments a favor que les agències de protecció de dades responguin tan sols als parlaments, i no directament al poder executiu de cada país. 
Dit això, el problema es pot plantejar en termes de dimensions. Les entitats que recullen les dades són més grans que molts governs, i evidentment poden dictar els seus termes als simples particulars. Ras i curt: si avui en dia un ciutadà qualsevol vol fer servir les xarxes socials, haurà de donar dades personals a una d’aquestes empreses multinacionals, i a més haurà de donar el seu consentiment perquè la seva relació es regeixi per les lleis d’un país on probablement no viu, i a més que possibles controvèrsies se sotmetin als tribunals d’aquell país. Si no ho fa, no pot accedir a aquest tipus de serveis, que alguns serien temptats de considerar com a imprescindibles en la vida social actual. I no hi ha res que els governs podran fer per canviar aquesta situació de fet: les empreses tenen una total llibertat per establir-se allà on volen, i a acceptar els clients dels estats que vulguin. Que ho preguntin als clients de la marca de la poma, que persisteix en no admetre Andorra com a lloc de residència i pagament, i que tampoc en té cap necessitat pel volum econòmic anyal que generem.
Realment és necessari participar en xarxes socials? Possiblement, no. Alguns fan un intent seriós d’evitar-ho. Altres –com un servidor– tenim un punt de vista una mica menys fixat, i considerem que les xarxes socials poden tenir algun avantatge. Com sempre, es poden veure com a eines en aquest món digital. Com totes les eines, s’han de saber manejar. Però, de moment, sembla que ens en podem prescindir si realment cal.
Però què succeeix quan necessitem algun servei que combina una part digital amb un altre aspecte ben real i físic?
És quan el manteniment del nostre vehicle, o d’un aparell agrícola o industrial depèn d’un compte –i de la cessació corresponent de dades– que ens haurem de preguntar sobre la utilitat de les agències de protecció de dades. El fet que la nostra màquina de cafè intel·ligent funcioni o no sense una connexió a Internet és anecdòtic. Però que ens hi estiguem acostumant –o bé que ens estan ensinistrant– a acceptar-ho com a fet normal possiblement ja és més perillós.