Amb aquest suggerent títol, l’escriptor britànic William Sansom iniciava el relat del seu periple pel nostre país, una gran excusa per explicar una història tan singular com la dels orígens d’Andorra.

Samson (Londres, 1912–1976) va exercir diversos oficis abans de dedicar-se a l’escriptura, gràcies al temps lliure del qual disposava quan va treballar al Servei Nacional de Bombers durant la II Guerra Mundial. Destinat a Hampstead va escriure el seu primer gran èxit Fireman flower (1944), una col·lecció de relats curts basada principalment en la seva experiència com a bomber. Avui, però, ens centrarem en el seu llibre de relats Pleasures strange and simple, i més concretament en el capítol dedicat a Andorra.

William Sansom tenia un estil singular i poètic, capaç de descriure amb sensibilitat els detalls més insòlits. Una de les seves obsessions com a escriptor fou el relat del pas del temps i la seva influència als objectes i les persones. Aquest és l’origen d’un dels fragments més destacats d’aquest capítol, on descriu amb minuciositat el que més l’impacta d’Andorra la Vella: “Una visió d’Andorra la Vella que mai oblidaré, semblava l'epítom de la vida nova i antiga. Una anciana. Una vella senyora deformada per l’edat i la maternitat, una dona elegant, orgullosa, tranquil·la i grassoneta, vestida de negre. Vivia al primer pis d’un carrer estret. Seia davant de la finestra cada dia, sense fer res, només seia i simplement mirava. Simbolitzava un matriarcat modern i modest, sense pretensions. Cap a on ella mirava no hi havia cap finestra oposada, cap patriarcat emmarcat al seu propi balcó. En canvi, hi havia un jardí emmurallat el qual ella podia veure, que ocupava la major part de la seva vista. El jardí tenia la mida d'una petita sala de ball. Però no va créixer cap flor. En lloc d'això, amuntegades des de terra fins a la part superior de les parets, hi havia apilades milers d’ampolles buides. I això era tot el que la vella, dia rere dia, mirava. Ella havia deixat, i era evident, de meravellar-se per aquest escull de la seva finestra. Dia rere dia, any rere any, al tranquil carrer de muntanya”. 

A la petita Andorra dels anys 50 del segle XX, on el progrés ja començava a deixar la seva empremta, es fa evident que un dels punts que més havia de cridar la seva atenció seria la Casa de la Vall. És en aquest punt de la narració on el seu estil humorístic i irònic es fa més evident,  adornat amb un subtil punt de sarcasme: “La planta baixa es dedicava antigament a guardar les mules dels consellers mentre pujaven a decidir els impostos que no aplicarien. Perquè a Andorra els impostos no agraden gaire, ni tampoc els necessiten. Té altres formes d’ingressos extraordinaris i ha resistit de forma valenta tots els intents internacionals de convertir-la en un Montecarlo amb un casino de ruleta. Els agrada la llibertat.”

L’escriptor Christopher Fowler va batejar Sansom com el Franz Kafka londinenc... cosa que espero que animi tothom a apropar-se a la seva obra.