Potser perquè el que ens queda més a la vista acostuma a ser el que menys veiem. Fins divendres mai m’havia parat a pensar com és que la secció que dona nom a aquesta columna duu per nom El Gong. No resulta excepcional que un espai d’opinió s’anomeni Tribuna, lloc reservat als oradors i, per extensió, on s’expressa l’opinió. Tampoc costa de deduir que Plaça del Poble es refereix a l’àgora d’Andorra la Vella situada al terrat de l’edifici administratiu del Govern. Un lloc, sigui pel nom, sigui per la situació, que sembla ideal per al debat. Baixada del Molí, 5 fa referència al punt on es troba la redacció del diari. No resulta estrany, doncs, que les seves línies estiguin ocupades pels periodistes.
Per contra, no em diran que El Gong, tot i fer referència a un instrument musical, dissona una mica i, en el cas d’avui, fins i tot és redundant? Divendres vaig intentar visualitzar aquest instrument d’origen xinès i, el primer que em va venir al cap va ser el logotip de les pel·lícules de la companyia J. Arthur Rank Studio, que començaven amb la imatge d’un home molt musculat percudint un gran gong i que es va acabar coneixent com l’home del gong. Aquesta empresa va produir la majoria dels seus films durant els anys 40, per desaparèixer, gairebé del tot, a finals dels anys 80.
L’altra imatge que jo recordava on apareixia quelcom assemblat a un gong, era la de ma mare tot imitant les campanades de Cap d’Any utilitzant una safata circular d’acer inoxidable i un cullerot del mateix material. No era, ni de bon tros, un gong homologat, però aquesta era la manera que s’havia empescat per a poder anunciar l’arribada de l’any nou al restaurant que regentava. Tot un espectacle, els ho puc garantir.
Cap d’aquestes aproximacions al nom de la columna, sens dubte, serveixen per trobar el desllorigador d’aquest inusual nom. Per tal d’intentar trobar-lo vaig recórrer a l’instigador i cap d’opinió del diari. Em va explicar que El Gong feia referència a un conegut element de la desapareguda Ràdio Andorra. El seu so formava part de l’indicatiu d’emissions i l’instrument apareixia en moltes de les fotos que es conserven de l’estudi de Ràdio Andorra. “Es tracta, doncs, d’un petit homenatge a la coneguda estació de ràdio”, em va comentar l’Andrés. “En el trasllat dels estudis on ara hi ha l’hospital, fins a Encamp, l’instrument va desaparèixer. Algú se’l devia emportar. Aquesta secció és reservada per a opinions més creatives o literàries”.
Un cop desvelat el secret només em queda afegir que, tot i que no se sap on va anar a espetegar l’original, les seves vibracions ens inspirin durant molt de temps als que ens apleguem sota la seva icònica influència.
