“Miren la vaina que nos hemos buscado –solía decir entonces el coronel Aureliano Buendía–, no más por invitar un gringo a comer guineo”. Al capítol dotze de la novel·la Cien años de soledad, Garcia Márquez resumeix l’arribada de la modernitat a Macondo. 

El coronel, amb el seu meravellós sentit de la irrealitat, s’equivocava en el diagnòstic: la “vaina” ja havia vingut molt abans i s’havia instal·lat a Macondo amb l’electricitat, el telègraf, el cine, el gramòfon, el comerç, el tren... Míster Herbert, el convidat a tastar un plàtan, i Jack Brown, l’inversor que va convertir el conreu d’aquesta fruita en un negoci multinacional, només van rematar la feina. Macondo, “una aldea de veinte casas de barro y caña brava”, havia deixat d’existir feia molts anys; només perdurava en la ment del nostàlgic coronel. 

En fallar el diagnòstic, l’alternativa imaginada per Buendía tampoc va servir: “¡Un dia de estos –gritó– voy a armar a mis muchachos para que acaben con estos gringos de mierda!” Però el que va  passar és que, en una sola nit, van exterminar els seus disset fills. 

Les fabulacions desmesurades de Gabriel Garcia Márquez estaven barrejades amb fets reals i concrets, com la massacre de les bananeres de 1928, una de les tantes atrocitats que va perpetrar la United Fruit Company. He llegit en alguna part que el realisme màgic de García Márquez, d’Alejo Carpentier, Juan Rulfo... era una negació poètica de la realitat.

Massa sovint assistim a negacions menys poètiques de la realitat: diagnòstics esbiaixats, oblits i deformacions de la memòria més recent i, el que és pitjor, alternatives d’aïllament i solitud. Són les “fal·làcies narratives” que explica Nassim N. Taleb, basades en l’amnèsia o en la memòria selectiva, que fan que deixem de “tocar de peus a terra”. Diu l’autor d'El cigne negre que ens agrada simplificar, que tenim predilecció per les històries compactes sobre les veritats nues i complexes.

Quan estudiava, qualsevol professor universitari tenia a la boca l’expressió ceteris paribus per assenyalar les limitacions d’un model amb poques variables, mantenint iguals totes les altres. Ens ensenyaven la simplificació sense oblidar la complexitat. Ignoro si encara hi ha professors que ho fan.

Cada dia descobreixo “gent preparada” que és incapaç d’establir el nexe entre els símptomes i les malalties que els han provocat, de pensar lentament, de reconèixer els fets i fugir d’explicacions precipitades. Raonen com el coronel Buendía: la “vaina” en la ficció narrativa d’alguns és la modificació de 2012 de la llei d’inversió estrangera: s’esborra el col·lapse de Lehmann Brothers i les conseqüències que provocà en tot el sistema financer mundial. Desprès de la crisi, l’activitat econòmica a Andorra va reprendre –amb moltes dificultats– gràcies a l’obertura econòmica i a l’acord monetari que permeté al nostre país gaudir dels efectes positius de les mesures macroprudencials preses per les autoritats monetàries mundials i europees. Però els nostres “experts” i els contractats per confirmar els seus dogmes tenen una capacitat il·limitada per ignorar la seva pròpia ignorància... i per propagar-la.

Els populistes de tota mena construeixen el seu relat des de la simplificació: la complexitat del món modern els esgarrifa. 

Cent anys de solitud acaba amb aquesta frase: “Tot allò escrit en els pergamins era irrepetible des de sempre i per sempre, perquè les estirps condemnades a cent anys de solitud no tenien una segona oportunitat sobre la terra”. 

No desaprofitem la nostra.