Anglaterra és un país de contrastos. En el capítol gastronòmic, l’esmorzar a base de mongetes, bacon, ous ferrats, suc de taronja i cafè és el més semblant a l’èxtasi culinari que em ve al cap. Per contra, si ens centrem en l’àmbit meteorològic, el tema degenera: els exteriors d’El senyor dels anells es van buscar a Nova Zelanda perquè en Sauron, quan va assabentar-se que havien de rodar-se al Regne Unit, es va passar una setmana plorant.

En moltes qüestions, però, els anglesos ens passen la mà per la cara. Són una de les democràcies més antigues del món, corren darrera un formatge turó avall, bussegen en un toll d’aigua pantanosa i han creat el primer ministeri de la Soledat del món. La iniciativa té l’origen en la voluntat d’atendre els prop de nou milions d’anglesos que confessen que se senten sols en algun moment. Tanmateix, el Regne Unit, on un terç de la gent gran declara que se sent aclaparada per la solitud, no té l’exclusiva en afers solitaris. La classificació europea sembla estar encapçalada, quina sorpresa, per Grècia i Itàlia, amb Espanya (un honor més aviat dubtós) en tercer lloc, amb uns dos milions de persones en aquesta situació. I, al Japó, per exemple, un 25% dels arrestos per robatori efectuats darrerament són protagonitzats per algú major de 65 anys que prefereix ser a la presó que estar-se sol a casa. A l’arc mediterrani aviat començarem a copiar la proposta, perquè ve de l’esfera anglosaxona i això sempre queda cuqui, tot i que fa tuf a pur bonisme o, pitjor, a incompetència manifesta per escometre el problema com caldria. En lloc de plantejar-nos com gestionar l’aïllament un cop es fa palès, millor ens aniria instaurar plans a llarg termini que asseguressin jornades laborals i ritmes vitals que ens permetessin tenir cura de nosaltres mateixos i d’aquells que en depenen. Tirar pel camí que anem ens duu, en el millor dels escenaris, al desplegament d’aquest ministeri en les seves corresponents secretaries d’Estat que atenguin, no ja la gent gran, sinó també, per què no, els joves que passen tot el dia sols a l’habitació o els nadons que fan jornades laborals de dotze hores, alguns, sis o set dies per setmana, als jardins d’infància.

Seria preferible articular mesures que garantissin que les franges d’edat mitjanes poden cuidar com es mereixen els extrems més febles del continu. El meu suggeriment –gens original i res de l’altre món– aporta poques novetats al debat, però és indubtable que urgeix un canvi de rumb per evitar tenir els iaios robant al súper, els adolescents catatònics i en perfecta simbiosi amb els seus gadgetomòbils i els nens de 2 anys afartant-se de Dalsy per fer passar el dia –i la pena.