La melatonina és la bomba, com afirma l’autor del llibre (el títol, per si us interessa, sobre aquestes línies) que em va caure a les mans fa poc. S’ha provat la seva eficiència, ens diu l’expert, en la lluita contra l’insomni, el càncer, l’envelliment, la depressió, el colesterol, la hipertensió, l’osteoporosi i la gilipollitis, una xacra més perniciosa que totes les anteriors juntes.

Segons llegia, aquesta hormona-medicament-complement alimentari es genera al cervell, a la glàndula pineal (que no us confongui la rima amb anal, perquè no té res a veure amb l’aparell excretor, tot i que hi ha molta gent que pensa més amb el cul que amb el cap): minúscula, petita a matar, és la pura vergonya dels òrgans secretors del cos humà, i ningú li ha fet ni punyeter cas al llarg dels segles. Una altra denominació és epífisis, i vesteix molt més, igual que dir-se Juan Alberto, nom de playboy de culebrot veneçolà, en lloc de Críspulo, nom de rima fàcil en castellà, qüestió particularment sensible els primers anys d’educació primària, envoltat de nens cabronets. Podem, en fi, afegir una nova -ina a la llista de compostos que ens alegren l’existència, com l’heroïna i la cocaïna: llàstima que la darrera, l’antidepressiu dels déus, és ruïnosa i que, amb l’anterior, si t’hi aficiones en desmesura, has d’anar sempre amb màniga llarga plogui, faci sol o es pentinin les bruixes. Per sort, la melatonina, que es produeix en quantitats ínfimes (com a conseqüència, diria, de la talla de l’aparell que la destil·la), pot ser sintetitzada i ingerida a conveniència per un preu força raonable. Gràcies a això me n’afarto darrerament i, des que ho faig, la vida és una altra cosa. Per postres, combino aquest nou rumb vital amb la lectura de llibres de Bucay i Coelho (de manera alternada, mai simultània, perquè ningú és capaç de resistir la barreja) i amb una dieta paleovegetariana extrema. Per començar-la, no obstant, abans de ser admès a tan exclusiu club, he hagut d’aprendre’m el jurament sagrat: la dieta paleovegetariana està paleovegetarianitzada, el paleovegetarià que la despaleovegetarianitzi, bon bla, bla, bla serà. Si tens pebrots de repetir-lo, diuen,  els que no han mort per un dèficit nutricional, ets capaç de viure la resta dels teus dies sense menjar tall.

En aquesta nova vida melatoniniana evito les antenes de telefonia, les pantalles i els microones, i m’he construït un refugi subterrani pel moment de la invasió alienígena de què em van advertir els extraterrestres el darrer cop que em van abduir. Em van tractar bé: llàstima que em van fer un implant cerebral que sovint, quan esternudo, es mou de lloc i agafa el senyal de COPE ràdio. Aix.