Entremig de les dosis de sucre nadalenc, de les gastronòmiques i de les ambientals, toca fer les llistes dels millors llibres de l’any, dels llibres per regalar. Això dels llibres fa uns quants dies (anys i tot) que ens fa nosa, que no sabem ben bé com encarar-ho. Un dia decidim convertir les literatures en optatives (i a Catalunya, rebaixar el pes del treball de recerca). L’endemà, tirem enrere i anul·lem la decisió. Sembla que la política educativa estigui en mans del Mago Pop: ara desapareix un tema, ara apareix. Vivim en un context en què eliminem lectures i després dissenyem grans plans lectors. Semblem bipolars literaris.
Deixem-ho estar. No cal donar valor a la recerca ni a la literatura. No cal, no cal que a l’escola llegeixin res. Per què haurien de fer-ho, si la literatura, i les humanitats en general, no serveixen de res? Endollem la màquina i ja està, no cal ni que sentim ni que pensem en els llibres. Automatitzem-ho tot, zero anàlisi crítica, que vingui tot digerit.
O no ho deixem estar. I seguim triant la nostra particular –i personal i transferible– llista dels millors llibres de l’any i llarga llista de llibres per demanar i per regalar. Hi podem posar qualsevol llibre de Manuel Rivas, premi nacional de narrativa a Espanya, els contes de ¿Que me quieres amor? O la novel·la El lapiz del carpintero, per exemple, o qualsevol obra d’aquest autor, també els articles. O podem provar si Manolo García escriu tan bé els contes com les cançons llegint Títere con cabeza.
Podem llegir els contes d’Edgar Keret a Les edats de l’home, o la novel·la de Yaa Gyasi, nord-americana amb orígens a Ghana, Tornar a casa, una història familiar entre Àfrica i Estats Units centrada en l’esclavitud i en les complexes relacions humanes, amb moments molt durs, però útil per entendre segles d’història.
Podem llegir les reflexions lúcides i divertides de Maruja Torres a Cuanta más gente se muere más ganas de vivir tengo, o com sobreviure a la decadència. “Riure i riure’s d’un mateix és el luxe al qual s’accedeix possiblement per un do inicial (el de conèixer la pròpia insignificança i la del món en general)”, diu la vella periodista. I per lúcid i divertit, Cremo! de Maria Nicolau. No és un llibre de cuina, tot i que ella sigui cuinera –ara molt mediàtica– després d’abandonar sociologia a primer. És un retrat sociològic del món de l’hostaleria, fruit de la seva experiència en restaurants, fondes i hotels de luxe, d’aquests que venen fum molt car i esnob; una història amb molts personatges, alguns explotats, altres alcohòlics, pocs que puguin conciliar amb la família, alguns bona gent, d’altres, no tant. Cremo! és una història plena de sentit comú, d’humor, explicada amb un llenguatge viu i brillant, molt literari. Nicolau engega a fregir espàrrecs moltes coses que mereixen ser engegades a fregir espàrrecs, amb gràcia i enginy. Tot un model.
