Hi ha propostes i promeses que sempre s’acaben incomplint. Un recull interessant en són els programes electorals de molts partits tradicionals, que ens han anat delectant cada quatre anys. Hem vist diferents projectes des de metros aeris fins a aeroports impossibles, però el que més es va repetint en tots el comicis, dècades ençà, és el compromís de construir el Museu Nacional d’Andorra.
Toquem de peus a terra. El museu no existeix, i vistes les propostes pressupostàries, encara haurem d’esperar més a tenir-lo projectat, ja no dic enllestit. És un error majúscul. Hi ha tècnics de la vella escola que volen atenuar aquest greuge a la cultura del nostre país amb invents com la presentació virtual de les nostres magnífiques col·leccions. Però no deixa de ser un xut de pilota endavant.
Fa moltes dècades, l’anomenat aleshores departament de Museus i Monuments d’Andorra, amb la complicitat necessària del departament de Recerca, va engegar projectes molt interessants, com la museïtzació de Cal Plandolit d’Ordino, la recuperació de la Farga Rossell o Cal Rull de Sispony. A partir d’aquell moment, Museus i Monuments ha estat més pendent de la conservació del nostre patrimoni immoble que no pas d’anar enllestint el projecte del Nacional, que hauria d’haver estat matriu.
Ho dic perquè el Nacional és i hauria d’haver estat la prioritat. Amb tota la bona intenció del món, i un cop passat el temps, em temo que vam començar la casa per la teulada. M’explicaré. Generalment, en un territori amb unes peculiaritats pròpies, geogràfiques, històriques i culturals, com és el nostre cas, la museística més elemental demana un museu principal, que aglutini el discurs historiogràfic i artístic. Les seves funcions principals han de ser la divulgació, la presentació de part de les col·leccions, la custòdia de la resta no exposada, així com la necessitat de plantejar exposicions temporals periòdiques.
Un cop fet realitat el museu matriu, és molt recomanable tenir museus satèl·lits, més petits, que complementin el discurs del museu mare. Doncs a Andorra ho hem acabat fent exactament al revés. Tenim museus satèl·lit enllestits fa molts anys, sense que el nostre Museu Nacional sigui encara avui una realitat.
Aprofito per posar en valor la iniciativa i manteniment en vigor d’iniciatives comunals i privades, com Casa Cristo de la Mosquera (per cert, dels museus ben valorats pels turistes que ens visiten), Cal Pal de la Cortinada, o el fins fa poc obert Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria.
Cal que hi posem fil a l’agulla, perquè no torni a quedar mai més en un paràgraf oblidat de tants programes electorals passats. M’atreveixo a suggerir que la iniciativa hauria de ser liderada des de Patrimoni Cultural d’Andorra, que té tècnics molt preparats per fer-ho, combinat amb una direcció d’experiència contrastada, que a més, aglutinaria tot aquell talent extern a l’Administració, que sumaria per fer el projecte encara millor. La funció del servei de Museus i Monuments seria rebre la infraestructura quan ja estigués finalitzada, a fi de preservar-la i dinamitzar-la. No fer-ho així, seria repetir errors.
No vull entrar en comparacions, però recordar que els aranesos tenen el seu Museu Nacional obert des de fa dècades. A més, amb els anys l’han anat complementant amb museus satèl·lit repartits en altres poblacions de la Vall. Ells s’ho van creure des del primer minut, i avui és una de les realitats més valorades d’Aran, tant per propis com per visitants.
El Museu Nacional d’Andorra ha de ser una prioritat de país, sense invents interactius ni digitals, real. Desconec si els pressupostos públics per al 2025 l’han tingut en compte, però ja faig la carta als Reis perquè ho sigui el més aviat possible. Aquest museu podria aglutinar les col·leccions públiques i privades d’Andorra, sent un referent per a la gent del país i els Pirineus.