El pícnic de feina per donar la benvinguda a l’estiu no començava bé. Una administrativa del departament de compres sempre m’amenaça de fer-me l’entrecella en fred a la primera oportunitat, i podia caure’m al damunt en qualsevol moment. Al principi aquest tema em tenia neguitós, però a partir del tercer got de Rioja vaig arrencar-me amb els acudits d’Eugenio. No vocalitzava gens ni mica, però no era cap gran pega: ningú em feia ni punyeter cas.

En paral·lel a la meva penosa actuació, els del servei de comunicació, tres llicenciats en Filologia catalana, van organitzar el que anomenaven llengkana, per amenitzar la trobada: a la prova inicial havíem d’esbrinar el patró mètric d’uns versos d’Espriu i resoldre un enigma basat en una combinació de diferents pronoms febles. Se’ns van polir en un segon. Tan sols un company va passar a la següent fase, que consistia a llegir al revés el darrer paràgraf de Tirant el Blanc: involuntàriament va conjurar l’esperit de Joanot Martorell, que va endur-se’l a uns esbarzers, i no hem tornat a veure’l. Mentrestant, els informàtics anaven fent bromes. La qüestió és que a cap dels que els envoltaven els feien la més mínima gràcia, perquè eren conyes sobre troians, firewalls i VPNs, i no hi havia qui les entengués. Tot això se succeïa a l’ombra: els tècnics tenen poc costum que els toqui la radiació solar i quan surten al carrer, si no ho fan empastifats de protecció factor 50, corren perill de morir calcinats. Tampoc van tastar res del menjar que tothom havia dut: el seu metabolisme únicament tolera pizza a mig coure i reescalfada, i la portaven de casa. Arribats a un punt de la jornada, amb l’astre rei batent-se en retirada, la muntanya va esdevenir progressivament territori de menairons, i la responsable de recursos humans va treure la guitarra per musicar uns rodolins que cantaven les bondats del nou procés de selecció. Embargats pel sentiment de germanor, uns i altres vam trencar a plorar, i la psicòloga de personal va aprofitar per fer-nos unes constel·lacions familiars. Al final, tots lloàvem les virtuts alienes de manera assertiva, entre llàgrimes i abraçades.

La vesprada avançava, i un cop exhaurides les reserves d’espirituosos de graduació diversa vam arrasar amb una estesa de bolets fluorescents que refulgien, enmig de la foscor, sota la llum lunar. El gerent, semicatatònic després de passar-se amb la barreja de Tranquimazin i mam, va reviscolar en sentir-se cridat per les ànimes del bosc i va sortir corrents a trobar-les, amb no poques dificultats, i és que duia els pantalons abaixats i anava emmanillat amb el tanga. Amb un panorama així, vaig dir l’únic que resultava coherent: “El saben, aquell que diu...?”