“Bon dia”, saludo amb pulcritud llingüística. “Dime”, m’etziba a modus de resposta la funcionària de la CASS. Dime. Dime? Dime! Vaja, no seria pas jo, xarnegota com soc, qui es possés a fer escarafalls sobre la matèria, però ja m’agradaria saber si, en la mateixa situació, algun d’aquests indignadots que posen el crit al cel perquè els han servit un cortado muntarien el mateix paperot. O si primer mires on i davant qui protestes. O si a casa del ferrer... i la tan exemplar Administració decideix sancionar-se. Ni que sigui amb aquell proverbial pot on poses dos euros cada cop que se t’escapi una paraula en castellà. Després, sopar comunitari.
En la meva humilíssima opinió, la resposta inconscient de la funcionària devia venir motivada per haver atès en castellà la persona precedent i –a tots ens passa constantment–continues per pura inèrcia. Ho dic per als policies de la llengua, que acostumen a veure moltes palles en l’ull dels altres.
Si fa no fa el mateix dia em reenvien un article signat per Raúl del Pozo en un rotatiu mesetari. “En Andorra se persigue el idioma castellano, no por los iconoclastas, que tiran estatuas, sino por una extensión del procés”, comença desbarrant l’ínclit comentarista. No cal perdre més temps de vida seguint amb la lectura, però sí que provoca una reflexió, lligada amb l’anterior episodi: podem posar-nos en mode aristotèl·lic i reafirmar-nos en el fet que la virtud es troba en el punt mitjà. Lamentablement, les posicions poc cridaneres i raonables no tenen glamur, no estan a l’ordre del dia, en aquest món mediàtic guanyen les opinions més cridaneres, subratllades per un lèxic contundent. Cansino.
