L’algoritme ens porta tota la setmana cap a imatges cridaneres, cada cop més histriòniques, més radicals, més sorprenents, perquè així tenen més visualitzacions. Milei regalant una motoserra a l’omnipresent Musk dalt d’un escenari entre aplaudiments i consignes esgarrifoses. Trump amenaçant els drets humans i la democràcia dilluns, dimecres i divendres. Anem construint la bombolla. 

L’algoritme també ens porta a centenars de fotos de postureig, de consells per guanyar múscul, per buscar col·lagen i per fer pilates dilluns, dimecres i divendres, o a imatges d’individus més buits que un pet fet d’aire que ensenyen o diuen ruqueries.

Els titulars dels pobres diaris convencionals –quin paper més heroic i difícil en temps d’algoritme pilotar i treballar en diaris convencionals– també entren sovint en bombolles ben curioses. Alguns provoquen estats d’opinió tòxics i polaritzats, comentaris anònims i covards sense més substància que escampar odi i, molt sovint, mentides. Si no cuidem molt la nostra dieta informativa i l’estona que passem a les xarxes socials, ens estan quedant uns referents ben curiosos.  

Enmig de referents absurds i inconsistents, enmig de tanta velocitat, de tanta aparença, mentida i postureig, arriba una notícia petita, breu als pocs llocs on ha sortit: la mort de Viqui Molins, una monja del carrer, del Raval concretament. Una monja diferent, autora dels llibres Abraçades i Estava a la presó i em vas visitar, una dona crítica amb l’Església –i amb l’Opus Dei, que va retratar en un llibre que va inspirar la pel·lícula Camino de Jaime Fesser amb l’esplèndida Carme Elias–, una monja a qui el cardenal de Barcelona deia “vigila amb el que dius”, segons va explicar en un programa d’Albert Om, El convidat, el 2012. 

La notícia de la mort de Molins no impacta pel fet, tenia 88 anys, però sí que provoca una sensació estranya veure un referent tan sòlid, tan potent, enmig de la bombolla en què vivim. És com descobrir una mica d’or enmig de tantes escombraries i adonar-se que feia molts dies que no vèiem una mica d’or. 

Molins va viure al Raval, dedicada al que anomenava el Quart Món, acompanyant prostitutes després de parir, transvestits malalts de sida, toxicòmans i persones que sortien de la presó i no tenien ningú al món. Va crear l’hospital de campanya a l’església de Santa Anna, a prop de la Rambla, refugi per a molta gent. La seva visió de la vida i de la relació entre persones, semblen xinès enmig de la nostra realitat. Sobten, descol·loquen, sorprenen. ¿Són un discurs, un pensament –i una pràctica, perquè aquesta dona no era una teòrica, sinó que s’arremangava– cada vegada més insòlita i difícil de trobar?  Segurament no perquè no existeixi, sinó perquè no la fem visible ni la fem valuosa. Enmig de la cridòria digital, de l’individualisme, de la preocupació per les vacances, sentir parlar de Viqui Molins i el que va fer, fins i tot des de l’ateisme o l’agnosticisme, provoca molta admiració.