El món s’encamina cap a una nova escalada armamentística. Des de la invasió russa d’Ucraïna el 2022, l’OTAN ha exigit als seus membres un augment dràstic de la despesa militar. Alemanya, després de dècades de pacifisme, ha creat un fons especial de 100.000 milions d’euros per modernitzar el seu exèrcit. França reforça el seu arsenal nuclear i països tradicionalment neutrals, com Suècia i Finlàndia, han entrat a l’aliança atlàntica.
Però aquest gir no és només una resposta a Moscou. El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca genera inquietud. El president nord-americà ha insinuat que els EUA podrien abandonar la defensa dels aliats que no inverteixin prou en defensa. Això ha obligat Europa a replantejar-se la seva seguretat, ja no només contra una amenaça exterior, sinó davant la incertesa del seu propi aliat històric.
Davant d’aquest panorama, els governs europeus fan l’únic que sembla raonable en lògica militar: augmentar el nombre de tancs, míssils i soldats.
Però, i si aquest no fos l’únic camí possible? I si l’autèntic rearmament d’Europa no depengués d'omplir els magatzems d’armament, sinó de recuperar les seves armes més poderoses: la cultura, el pensament i el coneixement?
Imaginem per un moment que Alemanya incorporés a l’exèrcit europeu no només nous blindats, sinó també Wittgenstein, Schopenhauer, Brahms i Bach. Que França, en comptes de fabricar més míssils, armés les noves generacions amb Mallarmé, Sartre i Debussy. Que Itàlia defensés el seu territori amb Dante, Vivaldi i Passolini, i Espanya blindés la seva essència amb Albeniz, Goya i Cernuda. Aquesta és la gran fortalesa europea: una comunitat unida no pel temor a l’enemic, sinó per la riquesa del seu patrimoni intel·lectual.
L’Europa que va il·luminar el món amb la seva filosofia, la seva literatura i la seva música sembla avui amenaçada no només per la guerra, sinó per l’oblit d’allò que la fa gran. És prudent reforçar la defensa, però no podem permetre que això esdevingui l’únic projecte de futur. La seguretat no es mesura només en termes d’armament, també depèn de la capacitat de resistència cultural i intel·lectual.
Mentre es decideix si Europa ha de rearmar-se per imposició de l’OTAN o per por a Trump, potser hauríem de recordar que la gran victòria d’aquest continent mai no ha estat la força, sinó la intel·ligència. Recordin Herder i la dicotomia entre cultura o barbàrie. Coneixem el resultat de les dues i m’ha agradat molt més viure a un món fruit de la pau i la raó.
M’agradaria molt que la meva filla no conegués la barbàrie que va viure el seu besavi, vull que visqui en pau, però, malauradament, cap exèrcit no podrà defensar allò que nosaltres mateixos estem decidits a abandonar.
