Ara fa un any que duc un rellotge suposadament intel·ligent. Quan el vaig comprar, ho vaig fer sense massa il·lusions. Comptava que tindria algun aspecte pràctic que en pogués justificar mínimament el preu. Veia que els meus companys de feina que practiquen molt esport tenen, tots, rellotges ben vistosos que a més de donar l’hora deuen tenir alguna prestació que permet als seus usuaris de millorar la seva pràctica esportiva. Com confesso ser molt poc d’eixe món, ja suposava que la meva adquisició no m’ajudaria a rebaixar la meva marca personal a la mitja marató. Segons les últimes dades, em dec trobar pels voltants de dos dies sencers.

No és cap misteri que marques com la poma digital han trobat un filó monetari interessant en els rellotges digitals. Complementen de manera excel·lent els altres articles de la moda tecno-moderna imprescindibles com ara el telèfon mòbil o els auriculars sense fil. Quan la víctima –perdó: el client– compra un dels aparells, en general també els comprarà tots els altres accessoris de la mateixa marca. Em quedava acabar de determinar quina utilitat el giny havia de tenir per mi, i no pel seu fabricant.
Fa unes setmanes, em vaig trobar que un dels coloms de Sant Julià havia cagat. Havia comès el seu assumpte amb tan mala bava que l’ofrena es va trobar ocupant aquella parcel·la ínfima del carrer en què jo anava a posar el peu, cert dia plujós que passava per allà. El resultat va confirmar les expectatives quan em vaig trobar estès a terra, amb la moral enfangada i el peu esquinçat.

Aquest esdeveniment va ser del tot clàssic, com també ho està resultant la durada de la reparació dels danys al meu turmell. Qualsevol que hagi patit un cop semblant sap que, a partir del mig segle d’edat, les coses no s’arreglen ràpidament. El procés sol semblar ben llarg. Però tinc una font d’alegria. El meu rellotge mesura, entre altres paràmetres, el desequilibri esquerre-dret del meu pas mentre camino. Visualitzant el gràfic, distingeixo clarament el dia en què em vaig torçar el peu: aquell va ser el moment en què el desequilibri lateral va pujar fins a més del 85%, mentre que un servidor saltironejava pels llocs com podia sobre la cama sana. Després, la corba baixa a poc a poc mentre s’engegava el procés de curació i cada vegada podia posar més pes sobre el peu ferit.

Estic fotut, però puc mesurar com de fotut estic.

Coneixeu aquella sensació que, anant a metge, a vegades tenim més mal a la sortida del consultori que no pas a l’hora d’entrar-hi? Ara tinc les dades per a demostrar-ho. Em va remenar el peu i va confirmar el meu autodiagnòstic d’un esquinç. Fins aquí, bé. Però el turmell em va fer un mal considerable els dos dies següents. Segons el rellotge, jo tornava a caminar de manera asimètrica. Amb aquestes dades, puc arribar a avaluar exactament quin va ser l’efecte de l’exploració mèdica sobre el procés de curació: el va allargar exactament de dos dies.

A partir d’allà, la situació ha anat millorant cada dia. El grau d’asimetria lateral del meu caminar baixa. A vegades, tinc la impressió que m’està costant molt de temps perquè el peu s’acabi de curar. Aleshores, miro les dades i em conforten. Vaig per bon camí i ho puc mesurar de manera objectiva, encara que la sensació del cos no sempre sigui tan bona.

D’aquí la utilitat que estic descobrint en aquests rellotges intel·ligents. No són res de l’altre món per la seva funció principal de donar l’hora. No em serveixen per a la pràctica de l’esport. Fins i tot com a micròfon pel telèfon mòbil, tenen els seus límits. La seva major aportació és, per mi, els sensors que incorporen i que ens permeten instrumentar les nostres vides. No sempre ens resultaran útils ni necessaris, però quan ho són resulten realment pràctics per tenir una visió més clara del nostre estat de salut. No reemplaçaran mai el metge, però potser ens avisaran perquè acabem anant a la consulta malgrat que ens faci mandra.

Bona tardor tingueu i, sobretot, doneu els meus records als coloms de Sant Julià.